He emprat el concepte de la futbolització de la política en diversos articles, el darrer en el marc del tercer volum del llibre País Valencià, s. XXI. Entre altres conceptes fa referència als electors i militants que irracionalment convençuts defensen els postulats d'un o altre partit. Seguint el símil, és una mica allò de guanyar encara que siga de penal injust a l’últim minut. En relació a aquestes postures irracionals, entre els atributs del líder polític del s XXI desapareix la capacitat d'empatia, de ser capaç de situar-se en el context de l'altre per entendre millor els seus posicionaments, les virtuts de la seua postura i els perquès dels seus temors.
Llegint el llibre El Factor Humà (John Carlin, 2009), sobre la figura de l'ex president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, es poden extreure moltes conclusions en tant els atributs del lideratge polític: la capacitat de persuasió lligada a l'empatia i la planificació acurada de l'estratègia política del popularment conegut com Mandiba.
Llegint el llibre El Factor Humà (John Carlin, 2009), sobre la figura de l'ex president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, es poden extreure moltes conclusions en tant els atributs del lideratge polític: la capacitat de persuasió lligada a l'empatia i la planificació acurada de l'estratègia política del popularment conegut com Mandiba.
El llibre es situa en el context de la Sud-àfrica de l'apartheid del poble Afrikaner o Boër, procedent de la colonització Holandesa del s XVII i que es va imposar a la colònia anglesa també present en aquest territori formant la Unió Sud-africana. La seua llengua és l'africàans, procedent de l’holandès i la seua religió la calvinista. Tot i representar només el 7% de la població, van sotmetre a la sud-africà negra nativa a un règim d'exclusió racista i violència indiscriminada.
Després de 27 anys empresonat (Robben Island), torturat en diverses ocasions i testimoni de la persecució del seu poble Mandela és capaç de recorre a la persuasió i l'estratègia política negociadora enlloc de l'agitació de la violència. Comença el seu viatge estratègic per l'esglaó més baix, pel seu carceller, Christo Brand, fins arribar al president responsable del seu captiveri i de la repressió del apartheid, P.W Botha i completar el procés amb el successor d'aquest, De Klerk. Mandela s'adreçava a tots ells en afrikaner, que havia aprés a la presó i mostrava un alt coneixement de la cultura i posicionaments dels Bòers o Afrikaners. Va entendre que la por a les represàlies del poble negre per les injustícies que havien sofert era el principal motiu que retardava l'obertura del règim. El seu discurs es va adreçar fonamentalment als ciutadans blancs, a convèncer-los que ell seria el responsable d'una solució dialogada. Va emprar el paral·lelisme entre la lluita d'alliberament nacional del poble afrikaner envers l'imperialisme anglès feia 100 anys (Guerra dels Boèrs) i la del seu poble. Mandela es va empapar de la història afrikaner, i ho va fer per perfilar el seu missatge polític.
A l'altre costat, l'atracció cap a la Sud-àfrica negra de la seua figura estava garantida pel seu impressionant relat polític: líder del CNA, 27 anys empresonat, torturat, va perdre un fill mentre estava a la presó... Si Mandela demanava diàleg, si ell era capaç de perdonar, qui no ho podia fer?
Al seu missatge i relat polític cal afegir un factor que va ser determinant: el rugbi. Aquest ha estat per excel·lència l'esport nacional del poble Afrikaner, el motiu d'orgull nacional. Sabedors d’això durant dècades, la Sud-àfrica negra l'havia identificat com l'esport símbol de l'apartheid, i de fet va ser la punta de llança del CNA (Congrés Nacional Sud-africà, partit liderat per Mandela abans i després d'estar empresonat) en la batalla d'àmbit internacional. Un dels activistes del CNA, Stofile, va aconseguir internacionalitzar el boicot als Springboks (l'equip de la Sud-àfrica de l'apartheid), impedint-los realitzar gires internacionals i evitant el viatge d'equips de tot el món a Sud-àfrica per "solidaritat democràtica".
Doncs Mandela, al guanyar les primeres eleccions democràtiques, va lluitar perquè la Copa del Món es disputés a Sud-àfrica i un per un va fer seus els jugadors dels Springboks (tots ells afrikaners), sobretot a François Pienaar, el seu capità. Finalment aquesta es va disputar a Sud-àfrica i Mandiba es va convertir en un aficionat incondicional, en un primer moment davant la sorpresa i indignació del seu poble. Els símbols i banderes racistes del públic, majoritàriament Boër, van anar donant lloc a una progressiva estima per Mandela, que va tenir el seu punt culminant en el moment del lliurament de la Copa del Mon, que van guanyar els Spring, amb el president corejat per tos els aficionats blancs i lluint la samarreta de l'equip i estrenyent la ma de Pienaar. Va ser la primera vegada que ciutadans blancs i negres es fonien en abraçades per tots sud-africà.
Un cop llegit el llibre queda la sensació d'un cert personalisme de la història, d'una certa simplificació del relat històric. És evident que la transició sud-africana cap a la democràcia fou conseqüència en major part de la pressió social, de multitud d'esforços individuals que van fer trontollar el règim totalitari de l’apartheid`i que van obligar-lo a buscar una eixida. Podem atorgar a Mandela el haver escenificat una de les millors eixides possibles que va evitar l'allargament del conflicte i una guerra civil llarga.
En el dia a dia del nostre context polític, haurem d'aprendre a situar-nos en el lloc dels nostres oponents ideològics, ajudarà a disminuir les inseguretats que provoquen les necessàries alternatives polítiques.
Entrades
.jpg)