La futbolització del País Valencià

Fa uns dies que m'han encomanat un article que s'emmarcarà en un llibre "generacional" per explorar noves visions sobre diferents aspectes de la realitat social, política, cultural i econòmica valenciana. De moment he enviat el següent resum:

La Futbolització del País Valencià

Els seguidors de futbol saben que com en molts altres esports tota estratègia està marcada pel resultadisme. Si els resultats són bons arriben els títols i amb ells l'adhesió i simpatia dels seguidors. Uns seguidors irracionalment convençuts, sectoritzats i portaveus d'un discurs resultadista, cal guanyar encara que siga de penal i a l'últim minut. En el camp estratègic els clubs de futbol s'apoderen dels atributs de l'altre, fitxant entrenadors, jugadors, fisioterapeutes, secretaris esportius...pensant que així copien la fòrmula de l'èxit del veí. El equips de futbol són capaços de canviar tota la seua estructura, tàctica, jugadors i estadis per buscar un model amb resultats a curt termini que permeta la simbiosi amb el seguidor. Aquests equips sofreixen crisis generacionals, i rarament es preveu aquesta davallada, el club entra en crisi després de bones ratxes mentre veterans jugadors i dirigents intenten mantenir les seues quotes de poder al vestuari o a les juntes directives.

Tot símil és només això, un símil. No obstant, fa temps que observem amb preocupació com la societat valenciana i la seua estructura política sofreixen d'una futbolització aguda. Identifiquem cada vegada més electors irracionalment convençuts amb un discurs resultadista permés per anys de bonança econòmica, emés per un partit, el Partit Popular, que ha assentat un discurs amb altaveus en tots els racons. La resta de formacions polítiques experimenten, busquen fòrmules que permeten resultats a curt termini i acaben sovint descartant buscar nous esquemes, intentant assimilar els del partit guanyador, moltes vegades copiant i pegant missatges que intenten convèncer racionalment a una majoria convençuda en base a sentiments, gens racionals. Els dirigents d'aquestes formacions parlen de canvi, però responen de forma contradictòria per la pressió que reben dels lobbys del partit en el poder que han originat tabus i complexes que acoten el seu discurs per la por a "perdre vots". I aquesta manca de convicció, aquests complexes estructurals impedeixen als seguidors dels equips del canvi il·lusionar-se, marcar-se reptes, indetificar-se i involucrar-se en una causa. Entre aquests aficionats, això si, hi ha representants de la societat civil, entitats i persones, que si mantenen un discurs estable, més coherent, amb el qual es més senzill identificar-se.

De moment, al País Valencià estem en una pre temporada crónica. Quin discurs cal assentar? Com mobilitzar i involucrar els electors del canvi? Quines eines tenim i quines s'han de construir? No tot el que es despren de la futbolització política al País Valencià és negatiu. La debilitat del discurs resultadista en temps de crisi, l'alt component sentimental dels discursos i una nova generació, la generació de l'ensenyament en valencià, de persones amb idees i ganes de projectar-les poden fer capgirar el marcador tot i l'ampla ventaja que ens separa. Hi ha partit

Patxi López guanyador?

Sóc habitual consumidor de mitjans de comunicació pertanyents al grup Prisa. Lector diari de El Pais i oient de la SER. Aquests darrers dies, sembla ser que el gran triomfador és Patxi López, que diu no representar cap frontisme, però alhora les afirmacions són contundents: "Han guanyat les forces no nacionalistes". Jo no sé quines forces s'han presentat a les eleccions basques que afirmen categoricament no pertànyer a cap nació, però es veu que s'han presentat, i a més, han guanyat. Més enllà de designacions significatives (com les anomenaria el professor de la UAB Francesc Burguet) entre nacionalistes i no nacionalistes, crec que la situació planteja seriosos dilemes als estrategues del PSOE:

- El PSE no ha tret ni de lluny el bon resultat que esperava, que es situava en uns 28 escons i el ligitimava en major mesura per a governar. En canvi, el PNB ha tret un resultat millor de l'esperat, arribant als 30 escons, i tot sense el seu darrer soci EA.

- El nacionalisme basc no ha guanyat en escons però si en vots. A més, si sumem el vot nul, (del qual cadascú pot fer la valoració que trobe adient però el cert és que son bascos i basques que existeixen) el resultat és inqüestionable.

- El PSOE és a partir d'ara presoner de seu principal competidor, el PP. Si finalment és lehendakari, Patxi López serà presoner de l'estratègia política del PP nacional. Seria interessant, a més, que hom fes un cop d'ull al programa electoral del PP basc, pel que fa a la televisió autonòmica, l'ensenyament i molt més. És un programa radicalment frontista, just del que PSE ha intentat fugir. Però resulta que si el PSE canviara d'opinió i optarà per pactar amb el PNB, aleshores el PP ja té feta la campanya electoral per les generals del 2012: Tuvieron la oportunidad de desalojar el nacionalismo y lo reforzaron...

- Inestabilitat a Madrid: A Zapatero se li ha acabat jugar a l'ambigüitat, haurà de triar entre Catalunya o Euskadi a canvi de l'estabilitat a Madrid. Si aposta pel canvi al País Basc amb els vots del PP, adéu al suport del PNB a Madrid. Li queda doncs el suport de CIU, ara bé, segurament serà a canvi de convocar eleccions anticipades a Catalunya i repensar-se l'opció del tripartit.

- A les eleccions del 2008, el PSOE va aconseguir una victòria front el PP amb el vot prestat d'altres partits. Sembla evident que acceptar ara ser lehendakari amb el suport del PP implicarà que aquests votants de prestec s'ho repensen abans de tornar a fer el vot útil.

- Arribar a ser lehendakari amb els vots del PP implicarà la pérdua d'un sector de votants significatius al País Basc, cal recordar que fa tot juts tres setmanes les enquestes ho deixaven ben clar: l'opció preferida pels bascos és un govern de concentració entre PNB i PSE. L'altre dia, a La Ventanta, s'afirmava que la majoria de persones es decantava per un PSE governant en solitari, amb la complicitat del PP. Clar, el que no van dir era que l'enquesta radiofònica via internet era d'àmbit estatal, no estava centrada en el País Basc. Interessant

Breu Flaix Electoral

Fa poc més d'una hora que s'ha tancat l'escrutini electoral a Galícia i País Basc. Què ha passat i què implicarà? Doncs han passat moltes coses, i hui Rajoy dormirà molt a gust...

Al Pais Basc la lluita s'ha centrat entre nacionalisme espanyol i nacionalisme basc, i ha estat determinant a Biscaia, on l'escó s'ha decidit per uns quants vots. El resultat ha estat 38 (PSE, PP, UPyD) a 37 (PNV, EA, EB, Aralar), el que implica una majoria parlamentària dels partits que es decanten a l'eix espanyolista de la clivella política. Què pot passar? Doncs el més segur és que Patxi Lopez siga lehendakari amb els vots de PP i UPyD. Sense que aquests darrers entren al govern, però amb la seua complicitat. Aquesta és l'opció preferida per Moncloa, i també segurament pel PSE. També Rajoy ix reforçat, la era post Maria San Gil comença bé, inclús amb els resultats polítics (ser determinants) que havia somniat l'ex candidata a lehendakari pel PP. Poalada d'aigua freda als crítics de Rajoy. Cal estar atents a la penetració del discurs de Rosa Diez i Sabater, d'UPyD, que han aconseguit un escó importantíssim.

Queda per veure la inestabilitat que pot generar aquesta aposta en el Congrés dels Diputats, y la capacitat de Zapatero de justificar la complicitat amb el PP basc. És clar també que les decisions judicials han marcat el resultat de les eleccions, doncs què haguera passat si aquest 9% de vots nuls estigueren representats al parlament basc? Doncs que Aralar hagués tret un escó ménys, EB no hagués tingut representació, EA en tindria com a màxim un, PSE i PNV tindrien menys escons i Ibarretxe seria lehendakari.

A Galícia, es confirma l'efecte electoral que la crisi pot tenir pel PSOE i es contradiu allò de: a major participació millor resultats per l'esquerra. Ha estat una participació récord, d'un 70%.
Del que estic segur és que Touriño deu estar pensant ara mateix per què no va avançar les eleccions al mes d'octubre, quan els efectes de la crisi encara no eren tant devastadors i evidents. Aquesta decisió ha estat l'inici del final. Aquest ha estat un èxit personal de Rajoy, que s'ha involucrat personalment en la campanya sabedor que era la seua darrera carta. És possible, però, que aquesta victòria personal prolongue un possible canvi en el PP, que s'hagués pogut produir en cas de derrota a Galícia i descens brusc en el País Basc (després de la retirada de San Gil). No està clar, doncs, que a nivell nacional aporte estabilitat, donat que els crítics deuran buscar altres vies per provocar el canvi intern.
Per a Zapatero, la fi del pacte de govern amb el BNG pot tenir també conseqüències negatives al Congrés. Ara el gallecs podran accentuar postures més crítiques, conscients que anar de la ma del PSOE en temps de crisi no els aporta res.

Fins ací el flaix de la nit electoral.