Paternitat i Política

Quan saps que vas a ser pare, un cop recuperada la respiració, una de les primeres decisions a la qual t’enfrontes és decidir entre el munt de llibres que uns i altes “entesos” et recomanen.

Actualment, o com a mínim en el meu cas, em van parlar de dues corrents encapçalades pels senyors Eduard Estivill i Carlos Gonzàlez. “Dorm-te nen” i “Omple’m de petons”, respectivament, són els seus dos llibres bàsics de referència. Bàsicament, el senyor Estivill representa la frase de “deixa’l plorar i no l’agafes al bras, que s’acostuma”, mentre que el senyor Gonzàlez aposta per “agafa’l sempre, t’ho està demanant no per capritxós, sinó perquè necessita afecte, i si no li’l dones li generaràs inseguretats”. En el fons, si em permeteu el to existencialista, hi ha un concepció pro i anti roussoniana de l’assumpte: l’ésser humà és o no bo per naturalesa?

La qüestió va encara més enllà, perquè en el fons estem posicionant-nos en la nostra visió del món. D’una banda, Estivill sembla proporcionar un manual per al pare estricte, aquell que prepara el seu fill per a una vida plena de complicacions, de competències entre persones, en la qual cadascú s’ha de treure les castanyes del foc per sí mateix, ha de demostrar amb esforç i sacrifici que és millor que la resta, que supera totes les adversitats. En aquesta visió les persones tenen èxit pel seu esforç, i en conseqüència, es dedueix que aquells que no ho aconsegueixen és per manca de convicció i esforç, i per tant, qualsevol ajuda a un grup desfavorit no té sentit i és contraproduent.

D’altra banda, la visió Omple’m de Petons està basada en la potenciació de l’afecte, al meu entendre amaga una visió positiva de la humanitat, de confiança i suport entre persones. S’educa amb normes però des de la comprensió, i el respecte i es prepara el nadó cap a una societat d’interrelacions positives, en la qual la persona que està al teu costat no és sospitosa, i els desfavorits no ho són sempre per responsabilitat pròpia,i per tant, s’accepta una relació cordial i d’empatia cap a l’altre.

No costa molt imaginar, que són precisament aquestes dues concepcions les que marquen una línia divisòria entre la visió progressista i conservadora de la vida. Potser, no la única línia com defensa Lackof (del qual prenc moltes idees en aquest escrit), però si una de molt important. Més que el model de família, com diu el sociòleg nord-americà, per a mi el model ve marcat sobretot pel concepte que tenim de la persona que s’asseu al nostre costat: de rivalitat, por i desconfiança o comprensió i empatia. Més concretament, per una visió positiva o negativa de l’essència de l’ésser humà.

Això enllaça perfectament amb els ítems polítics més rellevants. Un exemple que ens fa entendre a la perfecció aquesta dualitat, és la mentalitat americana sobre la seguretat social, que enllaça amb la reticència a la política fiscal . Pels conservadors la cosa està clara, els bebès s’han de traure les castanyes del foc perquè sinó s’acostumen i es converteixen en uns caradures, de la mateixa manera que als ciutadans l’Estat no els ha d’ajudar potenciant un sistema de seguretat social, el que no té assegurança és perquè és una s’ho mereix, i si li ho donem tot fet doncs no eixirà d’aquesta situació. En canvi, aquell que es pot permetre un bon segur és perquè s’ho ha guanyat amb el seu esforç, i no té perquè pagar més impostos per ajudar a cap desfeinat.

Pels progressistes, en canvi, prima la mentalitat protectora. Les persones no són malvades i vagues per naturalesa, la manca d’igualtat d’oportunitats genera desigualtats, i cal ajudar-les. Si les ajudem, aquestes persones s’integraran al sistema, millorarem tots plegats. Si responem afectuosament als estímuls del nostre fill, aquest desenvoluparà una personalitat més estable, i respondrà afablement en les relacions personals.

Aquesta visió és també fàcilment extrapolable a la política valenciana. Per als conservadors, el PP, vivim en un sistema replet d’enemics: el govern central, els catalans, els aragonesos, la unió europea i els seus informes... El victimisme, la confrontació i la creació de l’enemic crònic imaginari són part del seu discurs. La visió estivillista del Govern Camps es fa ben evident en la rotunda política liberal en tant els serveis públics. La privatització d’hospitals i el retall de recursos a l’escola pública, entre d’altres, demostren aquesta visió de “no l’ajudes, deixa’l plorar i ja s’espavilarà”.

La nostra tasca és precisament posar-nos en moviment i potenciar el paradigma contrari, la del respecte i la comprensió del ciutadà, la de la visió positiva de les persones.

Ací teniu un programa d'Entrelínies il·lustratiu sobre la qüestió Estivill VS Gonzàlez

http://www.youtube.com/watch?v=PJF6Rt7lfvE&feature=player_embedded

I tu, si fores Paco?

Dimarts passat em van telefonar de El Temps proposant-me un exercici curiòs. Posar-me en la pell d'un assessor de Francisco Camps i de la direcció del PP i buscar línies d'eixida a la crisi Gürtel. La proposta era atrevida, donat que ni la gent del PP sembla saber què farà. En l'edició d'esta setmana del setmanari podeu trobar el reportatge, on també participen els companys Vicent Martínez i Jordi Muñoz. S'ha retallat molt la proposta que vaog enviar, i hi ha algunes qüestions poc precises. A continuació copie i pegue la resposta que reconec va ser espontanea i no gaire reflexionada, donat que teniem unes hores per presentar-la. Però allà va...

El que hem pregunteu és realment un acte de ficció novedosa, per aquells que estem més bé acostumats a estar en el costat d’intentar vehicular i cohesionar els missatges dels progressistes del País Valencià.

El primer que cal tenir en compte per fer un pronòstic de les vies d’eixida del president Camps a la crisi Gürtel és el context amb el qual les emmarquem. De forma resumida i simple podem destacar dos possibles escenaris contextuals:

L’opció Quart: La situació de la trama Gürtel no s’intensifica i es pretén diluir. La resta del sumari no ofereix grans novetats destacades i el Tribunal suprem decideix no imputar a Camps

L’opció Génova: La situació continua empitjorant i justifica que Rajoy es puga desdir de les seues paraules, oferint una imatge de força i imposant a Rita Barberà de forma transitòria i a Gonzàlez Pons com a candidat

En l’Opció Quart, i amb les enquestes a favor, una dimissió de Camps podria sonar com un “Mea Culpa” i una acceptació de la trama corrupta i que afectara a la credibilitat de tota la cúpula del PP Valencià. En aquest cas Camps deuria trencar amb la imatge de líder indecís, temerós de Madrid i de la família Costa, depenent, fràgil. Hauria de restablir durant aquest mes els equilibris de poder interns oferint a les diferents famílies opcions concretes davant d’una més que possible revàlida de la majoria absoluta.

Convençuts tots i totes, Camps ha de donar un pas endavant: convocar eleccions anticipades el mes de maig de 2010 (diluida la incógnita sobre la imputació del TS i la resta del sumari). Ho ha de fer emprant els marcs conceptuals que continuen connectant amb gran part de la societat valenciana: “Els valencians i valencians anem a demostrar a ZP que estem cansats dels seus atacs. ZP és culpable de la crisi i en compte de solucionar problemes es passa el dia atacant al president del valencians, atacant-nos a tots”. Totes le mirades assenyalen a Camps, i ell ha de ser el que assumisca el risc: “el que està contra mi, està contra els valencians”.

Un marc conceptual és, segons Lakoff, una estructura mental que conforma la nostra manera de veure el món, i el PP valencià ha conseguit connectar el seus missatges a la perfecció amb els valors dels conservadors valencians. En canvi, el PSOE i l’anomenat tercer espai no ho ha aconseguit, tot i que com a mínim el 50% de la societat valenciana es declara progressista. Per això que Camps pot assumir el risc, la gent que el vota no ho fa tant per qüestions tangibles sinó perquè han sabut adreçar els seus missatges a una escala de valors compartida per aquesta població conservadora. Els arguments de Camps són des del punt de vista racional inassumibles, però això dóna igual. Passa en tots els sectors, els treballadors que estan ara a l’atur podrien concloure que el model econòmic Camps és el culpable, però no ho fan, perquè no decideixen el seu vot només per allò que els interessa. Si no, per què votar a la dreta que s’ha negat a augmentar les ajudes als aturats?
I això dels marcs comuns encara no ho ha pogut fer l’esquerra, i no és gens fàcil de fer, que conste.

L’opció Gènova pressuposa que la situació no s’estanca i tampoc es dilueix, noves revelacions apunten a Camps i el seu entorn, podria ser que inclús després de maig del 2010. Cal tenir en compte, que el context de Genova es cou amb la vista posada al 2012. Preocupa a Madrid que tot i avançar eleccions i guanyar, revelacions posteriors podrien deixar de centrar tota l’agenda mediàtica en la crisi i introduir l’efecte distorcionador de la corrupció. Pense que el cas Gürtel, entés com un fenòmen de finançament il•legal, té un efecte en l’opinio pública, no fa perdre gaire vots al PP, però tampoc guanyar-los. Manté un efecte de xoc en els missatges que Rajoy intenta consolidar. Al marc dels ideòlegs del PP segons el qual “ZP és crisis econòmica, despilfarra, improvisa i no fa res” li resta expansió el “ PP=corrupció, no li importa la crisi, li importa el poder i utilitza els diners dels contribuents de forma fraudulenta en temps de crisi”

Per això, Genova no pot deixar a la improvització aquesta situació. Esperarà a veure que passa les properes setmanes, i si té un argument de pes, podria comptar amb un home com Gonzàlez Pons de candidat, siguent generosos amb la direcció valenciana en oferiments. Serà el moment de treure el oportú informe sobre els casos de corrupció al PSOE, i intentaran activar el marc “corruptes hi han a tots els llocs, nosaltres els tirem al carrer, parlem del que importa, la crisi”. Pons, ampli coneixedor de la política valenciana ressaltarà els valors immersos en el conceptual votant del PP i si ho fa bé guanyarà les eleccions. Si més no, el principal problema a aquesta opció no seria electoral, sinó més bé intern, ja que en el célebre Comité Executiu Regional del darrer dimarts 13 d’octubre 44 dels 62 membres van votar a favor de la continuïtat de Costa, i Pons i Trillo només van aconseguir deu vots per a la tesi Cospedal. Això hauria d’impulsar en el PP estatal una segona opció a Pons, improbable pel moment. Pronosticar-ho és una loteria: Blasco?, o encara més agossarat, Maria José Català? No crec que cremen aquesta opció, però tot i la l’edat de l’alcaldessa de Torrent (28 anys) és una aposta de futur per la qual apostaría en el proper congrés, per exemple, per substituir el càrrec del mateix Costa.

Ja em vist que diferents càrrecs valencians han desaparegut de l’escena mediàtica, per si de cas, a veure-les venir. Fins i tot aquells que estaven també lligats a la trama, com el mateix Rambla. Així que tot és possible.

El que sembla clar ara per ara és que de celebrar-se eleccions, en ambdues tesis probablement governaria el PP. Els efectes al País Valencià del cas Gürtel potser es notarien més si el principal partit de l’oposició presentara un nou consens, entés com una proposta novedosa, que genere un marc de valors acceptat per aquest altre 50% de valencians i valencianes progressistes (les societats semblen están dividies gairebé al 50% entre persones que s’emmarquen en camps conceptual progressistes i conservadors). Alarte entén per aquest denominador comú adoptar el vocabulari del PP. No podem convèncer amb arguments tangibles l’electorat irracionalment convençut, anclats en l’escala de valors del PP. Cal emprar un llenguatge nou, perquè les noves fórmules i valors alternatius al PP requereixen d’un llenguatge radicalment diferent. El seu missatge activa alguns referents dels conservadors, no farà anar a votar als que no ho fan, i no desactivarà l’espiral del silenci del PP que manté callats amb por a expressar-se per sentir-se aïllats a l’electorat progressista.

Ara, Nosaltres

Regeneració democràtica, política oberta a la ciutadania, transparència, participació, valors, ideologia, polítics-ciutadans, poliètica, honestedat, innovació, progrés, canvi, país.
Estem saturats de conceptes que centren les campanyes i programes dels partits polítics i els seus candidats. Definitivament, tenim la certesa que al País Valencià no ens podrem ni tan sols apropar a aquests propòsits amb l’actual sistema de partits. Com a mínim pel que fa a la política en el marc de les Corts Valencianes.
Fa temps que ens hem adonat d’això pel que fa a l’acció de govern del Partit Popular, pel que fa a les seues polítiques i sobretot pel que fa a la manera de dur-les a terme i al contingut del seu missatge. Però no és l’objectiu d’aquest article enumerar tot allò que ens allunya dels nostres governants.
El que ara realment ens preocupa és l’especial insistència del PSPV en assimilar cada vegada més el discurs i esquema contextual del PP. Molts podran ara pensar que ja feia temps que havien arribat a la mateixa conclusió, però és cert que cada vegada més ciutadans deixen d’assenyalar el PSPV com l’alternativa, i que el moment actual mereix una anàlisi actualitzat. Fins ara hem rebutjat acceptar com a dogma allò que el PSPV i PP són iguals, que no existeix entre ells cap diferència. Tot i l’ambigüitat dels socialistes, no es pot afirmar que les seues polítiques i la manera de dur-les a terme hagen estat idèntiques a les dels conservadors. No obstant, és preocupant la seua evolució, el seu viratge en l’eix polític valencià.
Copien fórmules del PP i les sumen als complexes crònics que mantenen: potenciació del regionalisme en front la pluralitat de l’estat, acceptació del model urbanístic i econòmic del PP, ambigüitat en tant la política hídrica, menyspreu de les minories, qüestionaments de la raó il•lustrada, baixa intensitat del debat ideològic, ideologia al servei de l’estratègia, escàs poder d’involucrar el ciutadà, manca de discurs estable, allunyament de les polítiques socials, líder sense relat, pànic a la novetat...
Els canvis polítics són per a aquells que ofereixen quelcom nou que convenç a la ciutadania. La fórmula de guanyar només quan l’oponent s’immola és rarament vàlida. Estem en condicions d’afirmar que els socialistes valencians han deixat de ser la principal esperança majoritària d’alternativa, tan sols ens ofereixen alternància.
No obstant, això no implica que aquesta principal opció passe a ser altra força política. Sense dubte aquesta no és el Compromís, i difícilment ho seran per separat cap de les formacions que l’integren. Cal fer autocrítica. Els partits del Compromís han perdut credibilitat, més de la que ells mateixos es pensen. És cert que reconeixem la tasca de moltes de les persones que treballen a les comarques en aquests darrers partits, i amb ells cal començar a treballar una opció de futur
I aleshores. Què fem? Quina és l’alternativa?.
Doncs Nosaltres, el ciutadans que creiem que és el moment de plantejar una visió innovadora de la política, crear la Nova Política i convertir-nos en l’alternativa. Nosaltres, que sabem que el que necessita el país és una regeneració democràtica, una explosió de la política que trenque les barreres amb el ciutadà i done peu a la consolidació d’una nova cultura política a Europa. Utòpic? Sí, ací estem parlant de generar un projecte polític de base comarcal encapçalat per la societat cívica, amb una càrrega d’innovació en participació i transparència insòlita en els partits polítics europeus del s XX.
Nosaltres el ciutadans, som la resposta a la consolidació d’un tercer espai de país, nacionalista i de progrés. Posem-nos En Moviment, organitzem-nos, perfeccionem el nostre discurs, triem un líder sorgit de sufragi ciutadà i llancem-nos com a proposta electoral representativa del canvi, entès no com la possibilitat de governar sinó com l’oportunitat d’aportar quelcom nou, d’influir en positiu .
Ells, els partits que aspiren a aquests tercer espai polític ens seguiran, segur, i si liderem un moviment sense precedents en participació i amb valors assentats, les condicions les posarem nosaltres, els ciutadans. No pensem en el 5%, pensem en el 50%, la xifra de persones que es declaren “progressistes”. Ha arribat el moment, generem l’oportunitat, siguem els protagonistes de l’evolució en positiu de la democràcia europea, entesa com la capacitat dels ciutadans d’influir decididament en la pressa de decisions polítiques, trenquem les barreres que ens han fet creure inamovibles. Flanem satisfets que estem fent quelcom nou, important, positiu, durader. Ara, nosaltres.

Vicent Marzà
Gerard Fullana

Nelson Mandela i el Factor Humà

He emprat el concepte de la futbolització de la política en diversos articles, el darrer en el marc del tercer volum del llibre País Valencià, s. XXI. Entre altres conceptes fa referència als electors i militants que irracionalment convençuts defensen els postulats d'un o altre partit. Seguint el símil, és una mica allò de guanyar encara que siga de penal injust a l’últim minut. En relació a aquestes postures irracionals, entre els atributs del líder polític del s XXI desapareix la capacitat d'empatia, de ser capaç de situar-se en el context de l'altre per entendre millor els seus posicionaments, les virtuts de la seua postura i els perquès dels seus temors.


Llegint el llibre El Factor Humà (John Carlin, 2009), sobre la figura de l'ex president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, es poden extreure moltes conclusions en tant els atributs del lideratge polític: la capacitat de persuasió lligada a l'empatia i la planificació acurada de l'estratègia política del popularment conegut com Mandiba.

El llibre es situa en el context de la Sud-àfrica de l'apartheid del poble Afrikaner o Boër, procedent de la colonització Holandesa del s XVII i que es va imposar a la colònia anglesa també present en aquest territori formant la Unió Sud-africana. La seua llengua és l'africàans, procedent de l’holandès i la seua religió la calvinista. Tot i representar només el 7% de la població, van sotmetre a la sud-africà negra nativa a un règim d'exclusió racista i violència indiscriminada.

Després de 27 anys empresonat (Robben Island), torturat en diverses ocasions i testimoni de la persecució del seu poble Mandela és capaç de recorre a la persuasió i l'estratègia política negociadora enlloc de l'agitació de la violència. Comença el seu viatge estratègic per l'esglaó més baix, pel seu carceller, Christo Brand, fins arribar al president responsable del seu captiveri i de la repressió del apartheid, P.W Botha i completar el procés amb el successor d'aquest, De Klerk. Mandela s'adreçava a tots ells en afrikaner, que havia aprés a la presó i mostrava un alt coneixement de la cultura i posicionaments dels Bòers o Afrikaners. Va entendre que la por a les represàlies del poble negre per les injustícies que havien sofert era el principal motiu que retardava l'obertura del règim. El seu discurs es va adreçar fonamentalment als ciutadans blancs, a convèncer-los que ell seria el responsable d'una solució dialogada. Va emprar el paral·lelisme entre la lluita d'alliberament nacional del poble afrikaner envers l'imperialisme anglès feia 100 anys (Guerra dels Boèrs) i la del seu poble. Mandela es va empapar de la història afrikaner, i ho va fer per perfilar el seu missatge polític.

A l'altre costat, l'atracció cap a la Sud-àfrica negra de la seua figura estava garantida pel seu impressionant relat polític: líder del CNA, 27 anys empresonat, torturat, va perdre un fill mentre estava a la presó... Si Mandela demanava diàleg, si ell era capaç de perdonar, qui no ho podia fer?

Al seu missatge i relat polític cal afegir un factor que va ser determinant: el rugbi. Aquest ha estat per excel·lència l'esport nacional del poble Afrikaner, el motiu d'orgull nacional. Sabedors d’això durant dècades, la Sud-àfrica negra l'havia identificat com l'esport símbol de l'apartheid, i de fet va ser la punta de llança del CNA (Congrés Nacional Sud-africà, partit liderat per Mandela abans i després d'estar empresonat) en la batalla d'àmbit internacional. Un dels activistes del CNA, Stofile, va aconseguir internacionalitzar el boicot als Springboks (l'equip de la Sud-àfrica de l'apartheid), impedint-los realitzar gires internacionals i evitant el viatge d'equips de tot el món a Sud-àfrica per "solidaritat democràtica".

Doncs Mandela, al guanyar les primeres eleccions democràtiques, va lluitar perquè la Copa del Món es disputés a Sud-àfrica i un per un va fer seus els jugadors dels Springboks (tots ells afrikaners), sobretot a François Pienaar, el seu capità. Finalment aquesta es va disputar a Sud-àfrica i Mandiba es va convertir en un aficionat incondicional, en un primer moment davant la sorpresa i indignació del seu poble. Els símbols i banderes racistes del públic, majoritàriament Boër, van anar donant lloc a una progressiva estima per Mandela, que va tenir el seu punt culminant en el moment del lliurament de la Copa del Mon, que van guanyar els Spring, amb el president corejat per tos els aficionats blancs i lluint la samarreta de l'equip i estrenyent la ma de Pienaar. Va ser la primera vegada que ciutadans blancs i negres es fonien en abraçades per tots sud-africà.

Un cop llegit el llibre queda la sensació d'un cert personalisme de la història, d'una certa simplificació del relat històric. És evident que la transició sud-africana cap a la democràcia fou conseqüència en major part de la pressió social, de multitud d'esforços individuals que van fer trontollar el règim totalitari de l’apartheid`i que van obligar-lo a buscar una eixida. Podem atorgar a Mandela el haver escenificat una de les millors eixides possibles que va evitar l'allargament del conflicte i una guerra civil llarga.

En el dia a dia del nostre context polític, haurem d'aprendre a situar-nos en el lloc dels nostres oponents ideològics, ajudarà a disminuir les inseguretats que provoquen les necessàries alternatives polítiques.

Nelson Mandela I El Factor Humà

View more documents from amesames.

El d-efecte del cas Gürtel...

Diverses conclusions podem extraure del resultat de les eleccions europees del darrer 7 de juny. Una de les principals, que els atacs llançats contra Francisco Camps no tenen cap efecte electoral si la ciutadania no percep una alternativa amb valors i discurs renovats i renovadors.
Més al contrari, sense aquesta alternativa, els atacs tenen l’únic efecte de mobilitzar l’electorat més fidel. I d’aquest tipus el PP en té molts. Només cal pensar en els seus més de 115.000 afiliats, que funcionen com a altaveus, i que li asseguren un bloc estable d’uns 600.000 vots. Es tracta d’un militant per cada 43 valencians. El càlcul és clar, un afiliat d’un partit a quantes persones és capaç d’influenciar en el seu vot? Jo crec que de cinc a set persones, entre familiars directes i coneguts.

El resultat de les eleccions europees no és cap sorpresa, crec que poques persones tenien dubtes del mateix. Hem de concloure, doncs, que les acusacions de corrupció no tenen efectes electorals? Contràriament al que es ve dient, crec que sí té conseqüències, i en diverses direccions.
El principal element que determina aquestes conseqüències és el discurs i relat polític de cada formació. En el del Partit Popular, la conseqüència és clara, mobilitza el seu electoral més fidel, aquell que està irracionalment convençut, continua confiant en el discurs de Camps. Un discurs que no se centra en com s’assoleix el progrés, no importa si els governants se salten les lleis en el seu benefici si s’assoleix l’objectiu, tampoc importa si la manera d’assolir el progrés tindrà conseqüències negatives a llarg termini. Els seus electors són plenament conscients d’això, i voten a consciència. Deixem-nos d’il·lusions i de restar-nos responsabilitats atribuint el seu èxit a aspectes com la manipulació informativa a Canal 9, o al desconeixement de la població. Canal 9 reforça el seu discurs, d’acord, però no és la resposta absoluta, que resideix en la seua aposta discursiva.

Després de 15 anys d’espectacular creixement econòmic, el seu far ideològic ha brillat més que mai: hem portat el progrés, els valencians viviu millor gràcies a nosaltres, els que ens critiquen estan en contra d’aquest progrés, en contra dels valencians. Des d’aquest punt de vista, si tot ha millorat i tots vivim millor, què importa si Camps ha comprat en negre o ha deixat de pagar quatre vestits? Aquest argument no és nou, el periodista Vicent Martínez, ja l’apuntava el mes de març al seu blog l’espai socarrat.

I aleshores, quin efecte té els cas Gürtel?

Més bé, hauríem de corregir la pregunta, seria més adient plantejar-la de la següent forma: Quin efecte tindria un cas de corrupció política provada al País Valencià?
Seria així perquè a l’actualitat no s’acaben de donar plenament les condicions adequades en el discurs polític de l’oposició, i fonamentalment en el PSPV-PSOE. Un cas de corrupció política al partit del govern tindria un efecte mobilitzador cap a un partit que aposte per un discurs decidit, centrat en valors com la radicalitat democràtica, l’honestedat, la claretat de plantejaments, la importància de la manera d’assolir objectius, la sostenibilitat, els serveis públics, la sinceritat política o la pluralitat. En definitiva s’ha de visualitzar que la teua opció política representa un canvi de plantejaments absolut, les mitges tintes li atorguen al PP mitges veritats i per tant, també mitges raons.

També la resta de formacions han de fer aquesta reflexió. És vital el treball en el marc del discurs polítics, que ha de partir de valors genèrics amb forta càrrega emotiva. Qualsevol decisió concreta ha de procedir d’aquest valors centrals que marcaran el nostre discurs. Per exemple, dir al País Valencià que som nacionalistes possiblement no ens farà sumar suports i mobilitzar el nostre electorat. Caldrà buscar i potenciar la causa-efecte. En aquest exemple, caldrà primer visualitzar que apostem decididament per la radicalitat democràtica, que comporta la defensa del drets dels pobles i les seues cultures a existir i conviure amb la resta de pobles. El mateix ocorre en altres aspectes. Per exemple, la unitat de la llengua. Aquesta no és una reivindicació en si mateixa, i no té un especial reclam electoral. Ara bé, si ens centrem en repetir que volem ser bandera d’una revolució il·lustrada, que potencie la raó i el seny enfront el fanatisme i un sistema oligarca, potser trobem més adhesions al nostre discurs. Aquestes comparacions es podrien repetir en molts temes: transvasaments, urbanisme al servei de la ciutadania, serveis públics...
El que veritablement és important és mantenir una coherència en aquest discurs i aquests valors, i evitar comportaments que ens tomben tot el treball previ. És possible que aquest camí no represente un viatge a curt termini, però si a la construcció d’una alternativa real que ajudaria molt a mobilitzar votants pel canvi i a rendibilitzar millor escàndols com el cas Gürtel.

Blaverisme als dos costats del Sènia

Haureu llegit la notícia que Brusel·les ha invertit 6000 euros més en la campanya de promoció de les eleccions europees després que el govern valencià es negara a emetre l'espot en la variant oriental de la llengua. Llegint la notíca en diversos mitjans catalans em faig una pregunta, sense ànim d'ofendre, però que crec que és ben certa: Existeix el blaverisme més enllà del Sènia? Evidentment aquest blaverisme no és ni de lluny el malintencionat posicionament del PP valencià, que com deia Fuster és la defensa del castellà coma llengua dominant disfressada, però no ens fa cap favor al País. He començat fent aquesta reflexió en un comentaria a l'interessant blog de Saül Gordillo, que seguisc a diari, i he trobat oportú reflectir-lo ací:

La decisió del govern valencià queda clara quina és, continuen treient suc a l'absurd debat sobre el nom de la llengua. Però he de dir que llegint diversos mitjans catalans em sembla que el blaverisme existeix a un i altre costat del Sènia. Estan fent exactament el que vol el PP que facen, jugar al joc del piròman i el bomber, el que els permet a ells treure un cop més el seu discurs al carrer.

Cal canviar l'estratègia, jo hagués apostat per adoptar la variant de català occidental a Catalunya, que és també la de LLeida i part de Tarragona. Per què no podriem interpretar també que és Catalunya la que ha fet invertir 6000 euros més per no proposar la variant occidental de la llengua? I a més, tenint en compte el cost en dietes dels europarlamentaris, què hi ha de negatiu en que es gasten 6000 euros al País Valencia amb l'objectiu que la gent s'identifique en major mesura amb la variant emprada?Aquesta estratègia envers el País Valencià ha provocat una visió elitista del nostre moviment, allunyada del carrer, que ha servit per revivar el conflicte. Ho hem vist en el discurs d'alguna entitat al País Valencià, poc encertat, que ha estat interpretat com un cert autodi valencià. Cal canviar el discurs, moltíssima gent ja ho ha fet. Parlar de la unitat de la llengua amb normalitat, sense seguir el joc a ningú, perquè el valencià és el nostre català.

Per cert, hui aniran 40.000 persones a les Trobades d'Escoles en Valencià a Alcàsser i Almussafes, on vindrà actuar els Eina (ex inadaptats), en el marc de La Gira-Festival Itinerant de Música en Valencià. Els dos municipis estan governats pel PP, i han demanat fer la Trobada, que com ja sabeu defensa la unitat de la llengua. Com és possible? amb la normalitat i el treball de base a les comarques.

Partits, estratègies i valors

Ací us deixe la part final de l'article que fa setmanes que desgrane en aquest bloc. Després d'una intensa reflexió sobre els grups de pressió valencians, aquesta part fa referència breu als partits, estratègies i valors.

La tasca de crear i potenciar els grups de pressió per incidir en l'opinió pública (veure post grups de pressió de fa dues setmanes)) representa un viatge a llarg termini, cal un treball constant i estable de la societat civil, partits i institucions. Ara bé, en el marc estrictament del partits polítics valencians quines són les perspectives de futur?

Les perspectives actuals de qualsevol canvi passen necessàriament per una recuperació notable del PSPV-PSOE i per la vertebració d’una tercera força política, amb el BNV al seu capdavant. Més que una suma de partits cal que un sector de la societat civil s’implique en aquesta aposta, donant-li un esquema de moviment social i atorgant-li una credibilitat que ha quedat malmesa després de l’experiment del Compromís pel País Valencià. Un estratègia clara del que és una campanya grassroot, a ras de terra, de la qual hem d’aprendre dels referents estadounidencs ja existents. Caldrà estudiar com s’articula la relació electoral entre un partit polític i un conjunt de persones independents representatives de la societat civil. No obstant, aquest serà un tema que caldrà estudiar amb deteniment.

Més enllà de les opcions electorals, aquestes forces de progrés i de país hauran de començar un intens treball en l’elaboració d’estratègies per arribar al seu electorat. En primer lloc caldrà reconstruir el discurs de cada opció política, i hauria de ser una discurs a llarg termini, estable. Al voltant d’aquest discurs caldran líders amb un relat potent i coherent. El treball ben fet en aquesta darrers camps implicarà defensar els plantejaments de partit amb convicció, factor que ha brillat per la seua absència en aquests darrers anys.

La futbolització política del País Valencià ha afectat greument a aquestes opcions polítiques, arrastrades a canviar de plantejaments, a treballar a curt termini, a mostrar en definitiva una manca d’estabilitat de plantejaments que ha transcendit a l’electorat. Aquest camp, el del discurs i el relat, el deixarem a altres articulistes d’aquest recull especialitzats en aquests temes.

Deixant les estratègies a banda, cal fer una reflexió obligada: qualsevol opció política deu assentar-se en uns valors estables i totes les seues propostes deuen partir d’aquests valors. La frase potser sembla massa evident, però en els darrers 14 anys no s’ha aconseguit identificar les nostres opcions electorals amb uns valors concrets. S’ha comprovat que l’efectivitat d’empatia amb els ciutadans d’aquelles propostes concretes vinculades explícitament a valors és molt superior. Una persona pot ser més o menys indiferent a una proposta tangible d’un partit polític però no ho és als valors que representa. Exemples hi ha molts, un dels més clars, el de Ronald Reagan, que amb propostes que no tenien el recolzament massiu de la societat nord-americana va guanyar les eleccions pels valors genèrics que representaven. Els casos no són extrapolables, però la projecció de valors si que ho és.

Posats a demanar, i encara que sone a tòpic, l’honradesa política i la radicalitat democràtica han de ser la font de la qual broten aquests valors. Aquesta evolució deu anar estretament lligada a una política d’adopció de les noves tecnologies de la informació, anomenades 2.0, com a eina principal d’obertura dels partits cap a la societat, oferint transparència i potenciant la participació ciutadana.

És precisament en aquests punt on podem començar a marcar diferències amb el model actual: per nosaltres no és suficient guanyar de penal injust a l’últim minut. Representem l’esforç diari i el rigor de la tasca dels nostres pares i mares, que des de fa més de 25 anys treballen a les escoles, institucions i altres àmbits mantenint viva la flama tot i la constant indefinició dels nostres polítics.

Com crear un partit polític des de zero

Navegant, navengant em trobe amb unes interessants línies sorgides del debat de la proposta Beers&Polítics (Un grup de comunicadors polítics es reuneixen en un bar per debatre quelcom relacionat amb la comunicació política). Es reflexiona breument sobre el cas hipotètic de crear un nou partit en clau estatal. Aquest deuria presentar-se com a moviment, amb una causa, amb dades concretes sobre on incidir geogràficament, amb una potent base de dades...

1 Cal anar a lluitar als llocs on podem guanyar i el sistema electoral permet que tinguem opcions. Així, de les 50 circumscripcions només estarem en les 32 on hi ha suficient gent per tenir alguna opció
2 No guanyarem les eleccions, és impossible. El nostre objectiu és situar-nos entre PSOE i PP per ser clau en la governabilitat. Aconseguir de 15 a 20 escons. La constitució es va fer per aconseguir una democràcia consociativa (tal com ho defineix Lipjhart), és a dir, que no hi hagi majories bipartidistes, que els partits hagin de negociar. Aquest és el nostre objectiu, ser un partit frontissa entre els dos grans
3 Hi ha 7 milions de vots que no van a PSOE i PP a Espanya. Hem d'arribar a aconseguir dos milions
4 El nostre target són les ciutats i les seves zones metropolitanes. Gent de classe mitjana, amb estudis, de 0 a 2 fills i amb ingressos. No buscarem la classe treballadora ja que ja solen votar a esquerres
5 No ens hem de presentar com un partit, sinó com un moviment
Els nostres votants, urbanites, tindran de 18 a 45 anys, amb la qual cosa serà gràcies a la xarxa com ens comunicarem i com difondrem el moviment
6 Fins ara no hem parlat d'ideologia, i aquí hi ha un nom interessant a utilitzar: el moviment "liberal-demòcrata", que evoca tant el lliure mercat com el benestar social
7 Caldrà anar a buscar els punts febles de PSOE i PP, insistir en els punts en els quals els votants d'ambdós partits es sentin més descontents amb la seva elecció
8 Haurem de tenir presència a les grans ciutats espanyoles, amb gent que mai no hagi estat a cap partit ni se la pugui vincular. Cal aprofitar els llocs on ara hi ha bipartidisme de facto, però on sempre hi havia hagut més partits
9 Per a això comptarem amb una xarxa de bases actives a les que caldrà coordinar, tal com ens va indicar Guillem López Bonafont. Per aconseguir aquestes bases caldrà anar a buscar els desafectats políticament (aquest 20% d'abstencionistes), generant màrqueting relacional i comunicant-nos constantment amb aquestes grassroots. El nostre "moviment" ha de ser una "causa", una cosa per la qual implicar-se i activar-se políticament, quelcom que sigui bo explicar als teus amics i coneguts, el que a més farà que els atacs que rebem dels partits grans es vegin mínimament contrarestats. El bàsic també és tenir presència al carrer. Com va dir Guillem, si no ets al carrer no se't veu.
10 La gestió del VRM (voter relationship management) és una altra eina bàsica per aconseguir comunicar-se. Juan Víctor Izquierdo ens va comentar un dels problemes actuals dels partits espanyols, i és la dolenta (o nul·la) gestió de les bases de dades d'afiliats i simpatitzants. En la nostra base de dades, centralitzada a la seu central però alhora utilitzable per les seus locals, podrem segmentar per temes d'interès de cada simpatitzant, i fins i tot segmentar per barri per arribar als temes més importants per a cada ciutadà, per activar-lo amb temes que li interessen. No enviarem qualsevol propaganda, la mateixa que rep ara tot el món, sinó la que a ell o ella sabem que li interessa. Per descomptat, la comunicació serà immediata en quant s'hagi posat en contacte amb nosaltres, i serà la xarxa la que ho farà possible.

Grups de pressió valencians

Dins l'article que prepare La Futbolització Política del País Valencià reflexione sobre la necessitat de tenir grups de pressió cívics que acoten l'espai ideològic:

En tota societat juguen un paper important referents socials que creen o assenten tendències ideològiques que després són recollides per les formacions polítiques com a propostes que busquen l’adhesió dels ciutadans. Les tendències ideològiques majoritàries solen identificar-se amb aquest ent abstracte anomenat Opinió Pública. S’ha escrit i parlat molt d’aquest concepte. A l’Espriral del Silenci, Elisabeth Noelle-Neumann, reflexiona sobre la creació d’aquesta opinió pública i l’origen de la mateixa. Entre moltes altres qüestions s’apunta al fet social del ser humà, a la por a l’aïllament, i per tant, a la tendència a identificar-se amb l’opinió majoritària. Generalment les persones que detecten que la seua visió és minoritària en grup tendeixen a expressar les seues opinions de forma més reservada i diluïda, i això, a la vegada reforça els punts de vista identificats com a majoritaris. On volem arribar amb tot això? Doncs a la visió estratègica que és vital comptar i reforçar els grups de pressió ideològics que expliciten els nostres plantejaments polítics. D’ací la importància dels anomenats think thank i lobyies.
Al País Valencià observem com les forces anomenades de progrés tendeixen a canviar postures o a no mostrar la suficient determinació perquè detecten que no els beneficien electoralment. Va passar a la transició, això ens han explicat el nostres pares, però continua passant i de forma molt pronunciada.
No cal anar lluny en el temps. En aquest any 2009, observem en el principal partit de l’oposició una tendència estratègica a apropar el seu discurs cap a l’anomenat “centre polític”. Conceptes abstractes a banda, es pretén arribar a l’electorat del Partit Popular potenciant un discurs en clau regionalista i mostrant-se ambigus en postures com els transvasaments, crítica al model urbanístic valencià, la llengua, la denominació territorial i altres. En una conversació recent amb l’actual secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, s’argumentava que es buscava “centralitat”. Ara bé, on està aquesta centralitat? Es tracta d’un concepte immòbil o és possible que aquesta centralitat política viatge en l’eix esquerra-dreta en els diferents moments històrics?
Lògicament es tracta d’un concepte abstracte, que es desplaça depenent de l’espectre social en que ens situem. Per exemple, el que al Pais Valencià identifiquem com a polítiques de centralitat a altre país europeu poden ser identificades com propostes progressistes i a l’inrevés, o inclús el que ara entenem com a centralitat fa vint anys podia entendre’s com a una postura conservadora. Això, evidentment, no només és aplicable a l’eix polític esquerra-dreta, sinó també al la clivella identitària.
Després de 14 anys del govern del Partit Popular observem com situar-se en aquesta “centralitat” política és identificar-se cada vegada més amb polítiques conservadores en un espai identitari regionalista integrat en el “café para todos” de l’Estat autonòmic. Estan guanyant-nos el marc ideològic, o en termes futbolístics, ens marquen les mesures del terreny de joc.
Aquest búsqueda d’espai polític no només afecta al principal partit de l’oposició, també a altres. O veiem, per exemple, en el Bloc Nacionalista Valencià i el seu continu debat identitari i en la seua indefinició en l’eix esquerra-dreta.
És en aquest punt on és vital comptar amb elements d’identificació que contraresten aquest viatge conceptual cap a la l’espai identitari regionalista i les polítiques conservadores. Es tracta de donar visibilitat i potenciar el moviments socials i referents valencians per a que projecten valors propis d’un país de progrés amb indentitat pròpia.
Aquests referents socials han de tenir la mirada fixada en el País Valencià i deuen ser de base, anar de baix a dalt. Des de la transició fins fa uns pocs anys hem observat moviment cívics interessants al País, però sovint han caigut en l’elitisme cultural desentenent-se de referents valencians populars, promocionant un peculiar autodí valencià.
És important doncs que els nostres polítics tinguen clar el teixit associatiu i el potencien des de les administracions locals, també des de les estatals. Ho han de fer encara que no s’identifiquen plenament en els seus posicionaments. Aquestes entitats i grups de pressió demanaran lògicament el màxim al que s’aspira donat que no han d’afrontar la responsabilitat derivada del poder polític, però contribuiran en estirar el mapa ideològic valencià cap a postures de progrés. Serà aleshores quan inclús des de la “centralitat” es podran realitzar polítiques de progrés. A l’actualitat manca més suport per les entitats ja existents. Tot i que aquestes superen a nivell de mobilització als grups de pressió conservadors, aquests darrers aconsegueixen més pes mediàtic i afecten en major mesura a la composició de l’opinió pública.
Al País Valencià existeixen ja potents moviments socials que alimenten el debat i funcionen de referents ideològics. D’ací ha de partir del canvi. Ens referim per exemple a l’Escola Valenciana, capaç de mobilitzar milers de persones i de crear un clima d’opinió favorable a l’ús social i educatiu de la llengua amb un discurs que supera l’estèril debat secessionista i que fuig de l’habitual joc del piròman i el bomber. Una dada: aquesta entitat organitza cada any la meitat de les seues Trobades en municipis governats pel PP.
Podem detectar també diferents moviments que han anat sorgint i que amb més suport podrien ser un altaveu important en la configuració d’aquest espai polític: el fenomen de la música en valencià, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, la Mesa per l’Ensenyament del Valencià, Ca Revolta, el col·lectiu Lamda...
Per tant, ens cal una tasca de teixir vincles entres aquestes entitats, alhora que potenciar per part dels partits polític anomenats de progrés un suport econòmic i institucional a les mateixes. En aquest marc, cal treballar l’intercanvi d’estratègies així com potenciar l’accés a les TIC per augmentar la influència i efectivitat d’aquests grups de pressió.

La futbolització del País Valencià

Fa uns dies que m'han encomanat un article que s'emmarcarà en un llibre "generacional" per explorar noves visions sobre diferents aspectes de la realitat social, política, cultural i econòmica valenciana. De moment he enviat el següent resum:

La Futbolització del País Valencià

Els seguidors de futbol saben que com en molts altres esports tota estratègia està marcada pel resultadisme. Si els resultats són bons arriben els títols i amb ells l'adhesió i simpatia dels seguidors. Uns seguidors irracionalment convençuts, sectoritzats i portaveus d'un discurs resultadista, cal guanyar encara que siga de penal i a l'últim minut. En el camp estratègic els clubs de futbol s'apoderen dels atributs de l'altre, fitxant entrenadors, jugadors, fisioterapeutes, secretaris esportius...pensant que així copien la fòrmula de l'èxit del veí. El equips de futbol són capaços de canviar tota la seua estructura, tàctica, jugadors i estadis per buscar un model amb resultats a curt termini que permeta la simbiosi amb el seguidor. Aquests equips sofreixen crisis generacionals, i rarament es preveu aquesta davallada, el club entra en crisi després de bones ratxes mentre veterans jugadors i dirigents intenten mantenir les seues quotes de poder al vestuari o a les juntes directives.

Tot símil és només això, un símil. No obstant, fa temps que observem amb preocupació com la societat valenciana i la seua estructura política sofreixen d'una futbolització aguda. Identifiquem cada vegada més electors irracionalment convençuts amb un discurs resultadista permés per anys de bonança econòmica, emés per un partit, el Partit Popular, que ha assentat un discurs amb altaveus en tots els racons. La resta de formacions polítiques experimenten, busquen fòrmules que permeten resultats a curt termini i acaben sovint descartant buscar nous esquemes, intentant assimilar els del partit guanyador, moltes vegades copiant i pegant missatges que intenten convèncer racionalment a una majoria convençuda en base a sentiments, gens racionals. Els dirigents d'aquestes formacions parlen de canvi, però responen de forma contradictòria per la pressió que reben dels lobbys del partit en el poder que han originat tabus i complexes que acoten el seu discurs per la por a "perdre vots". I aquesta manca de convicció, aquests complexes estructurals impedeixen als seguidors dels equips del canvi il·lusionar-se, marcar-se reptes, indetificar-se i involucrar-se en una causa. Entre aquests aficionats, això si, hi ha representants de la societat civil, entitats i persones, que si mantenen un discurs estable, més coherent, amb el qual es més senzill identificar-se.

De moment, al País Valencià estem en una pre temporada crónica. Quin discurs cal assentar? Com mobilitzar i involucrar els electors del canvi? Quines eines tenim i quines s'han de construir? No tot el que es despren de la futbolització política al País Valencià és negatiu. La debilitat del discurs resultadista en temps de crisi, l'alt component sentimental dels discursos i una nova generació, la generació de l'ensenyament en valencià, de persones amb idees i ganes de projectar-les poden fer capgirar el marcador tot i l'ampla ventaja que ens separa. Hi ha partit

Patxi López guanyador?

Sóc habitual consumidor de mitjans de comunicació pertanyents al grup Prisa. Lector diari de El Pais i oient de la SER. Aquests darrers dies, sembla ser que el gran triomfador és Patxi López, que diu no representar cap frontisme, però alhora les afirmacions són contundents: "Han guanyat les forces no nacionalistes". Jo no sé quines forces s'han presentat a les eleccions basques que afirmen categoricament no pertànyer a cap nació, però es veu que s'han presentat, i a més, han guanyat. Més enllà de designacions significatives (com les anomenaria el professor de la UAB Francesc Burguet) entre nacionalistes i no nacionalistes, crec que la situació planteja seriosos dilemes als estrategues del PSOE:

- El PSE no ha tret ni de lluny el bon resultat que esperava, que es situava en uns 28 escons i el ligitimava en major mesura per a governar. En canvi, el PNB ha tret un resultat millor de l'esperat, arribant als 30 escons, i tot sense el seu darrer soci EA.

- El nacionalisme basc no ha guanyat en escons però si en vots. A més, si sumem el vot nul, (del qual cadascú pot fer la valoració que trobe adient però el cert és que son bascos i basques que existeixen) el resultat és inqüestionable.

- El PSOE és a partir d'ara presoner de seu principal competidor, el PP. Si finalment és lehendakari, Patxi López serà presoner de l'estratègia política del PP nacional. Seria interessant, a més, que hom fes un cop d'ull al programa electoral del PP basc, pel que fa a la televisió autonòmica, l'ensenyament i molt més. És un programa radicalment frontista, just del que PSE ha intentat fugir. Però resulta que si el PSE canviara d'opinió i optarà per pactar amb el PNB, aleshores el PP ja té feta la campanya electoral per les generals del 2012: Tuvieron la oportunidad de desalojar el nacionalismo y lo reforzaron...

- Inestabilitat a Madrid: A Zapatero se li ha acabat jugar a l'ambigüitat, haurà de triar entre Catalunya o Euskadi a canvi de l'estabilitat a Madrid. Si aposta pel canvi al País Basc amb els vots del PP, adéu al suport del PNB a Madrid. Li queda doncs el suport de CIU, ara bé, segurament serà a canvi de convocar eleccions anticipades a Catalunya i repensar-se l'opció del tripartit.

- A les eleccions del 2008, el PSOE va aconseguir una victòria front el PP amb el vot prestat d'altres partits. Sembla evident que acceptar ara ser lehendakari amb el suport del PP implicarà que aquests votants de prestec s'ho repensen abans de tornar a fer el vot útil.

- Arribar a ser lehendakari amb els vots del PP implicarà la pérdua d'un sector de votants significatius al País Basc, cal recordar que fa tot juts tres setmanes les enquestes ho deixaven ben clar: l'opció preferida pels bascos és un govern de concentració entre PNB i PSE. L'altre dia, a La Ventanta, s'afirmava que la majoria de persones es decantava per un PSE governant en solitari, amb la complicitat del PP. Clar, el que no van dir era que l'enquesta radiofònica via internet era d'àmbit estatal, no estava centrada en el País Basc. Interessant

Breu Flaix Electoral

Fa poc més d'una hora que s'ha tancat l'escrutini electoral a Galícia i País Basc. Què ha passat i què implicarà? Doncs han passat moltes coses, i hui Rajoy dormirà molt a gust...

Al Pais Basc la lluita s'ha centrat entre nacionalisme espanyol i nacionalisme basc, i ha estat determinant a Biscaia, on l'escó s'ha decidit per uns quants vots. El resultat ha estat 38 (PSE, PP, UPyD) a 37 (PNV, EA, EB, Aralar), el que implica una majoria parlamentària dels partits que es decanten a l'eix espanyolista de la clivella política. Què pot passar? Doncs el més segur és que Patxi Lopez siga lehendakari amb els vots de PP i UPyD. Sense que aquests darrers entren al govern, però amb la seua complicitat. Aquesta és l'opció preferida per Moncloa, i també segurament pel PSE. També Rajoy ix reforçat, la era post Maria San Gil comença bé, inclús amb els resultats polítics (ser determinants) que havia somniat l'ex candidata a lehendakari pel PP. Poalada d'aigua freda als crítics de Rajoy. Cal estar atents a la penetració del discurs de Rosa Diez i Sabater, d'UPyD, que han aconseguit un escó importantíssim.

Queda per veure la inestabilitat que pot generar aquesta aposta en el Congrés dels Diputats, y la capacitat de Zapatero de justificar la complicitat amb el PP basc. És clar també que les decisions judicials han marcat el resultat de les eleccions, doncs què haguera passat si aquest 9% de vots nuls estigueren representats al parlament basc? Doncs que Aralar hagués tret un escó ménys, EB no hagués tingut representació, EA en tindria com a màxim un, PSE i PNV tindrien menys escons i Ibarretxe seria lehendakari.

A Galícia, es confirma l'efecte electoral que la crisi pot tenir pel PSOE i es contradiu allò de: a major participació millor resultats per l'esquerra. Ha estat una participació récord, d'un 70%.
Del que estic segur és que Touriño deu estar pensant ara mateix per què no va avançar les eleccions al mes d'octubre, quan els efectes de la crisi encara no eren tant devastadors i evidents. Aquesta decisió ha estat l'inici del final. Aquest ha estat un èxit personal de Rajoy, que s'ha involucrat personalment en la campanya sabedor que era la seua darrera carta. És possible, però, que aquesta victòria personal prolongue un possible canvi en el PP, que s'hagués pogut produir en cas de derrota a Galícia i descens brusc en el País Basc (després de la retirada de San Gil). No està clar, doncs, que a nivell nacional aporte estabilitat, donat que els crítics deuran buscar altres vies per provocar el canvi intern.
Per a Zapatero, la fi del pacte de govern amb el BNG pot tenir també conseqüències negatives al Congrés. Ara el gallecs podran accentuar postures més crítiques, conscients que anar de la ma del PSOE en temps de crisi no els aporta res.

Fins ací el flaix de la nit electoral.

Ciutadania en anglés, Xinès..i el que faça falta

Sobre els grups de pressió NIMBY

Darrerament aquest blog recull més propostes que guaite a la xarxa que de collita pròpia. Però la riquesa i qualitat de continguts en diversos blogs paga la pena. Ahir vaig trobar-me amb algunes referències de base interessants sobre els anomenats grups NIMBY. Aquests grups són, per exemple, tots els Salvem que vam veure nàixer a la darrera legislatura al País Valencià, són grups d'individus que s'organitzen en oposició a mesures concretes de les institucions, que es revelen contra decisions del poder polític, sovint administracions locals, i interpreten el seu David contra Golliach particular. Sobre la interacció entre aquests grups i les institucions polítiques, i sobre l'estratègia que aquestes darreres deuen emprar recomane el blog Proxim It. En el seu darrer post, i en referència a l'aprovació d'una llei del govern d'Ontario (Canadà) que limita l'acció dels moviments NIMBY en determinats projectes, s'especifica:

Contràriament a la resta d’ocasions que es troben els líders polítics, davant problemes d’audiències hostils (crisis o NIMBYs) la figura del polític no ha d’anar a demostrar capacitat executiva (força), sinó proximitat. El polític ha de posar-se al nivell dels ciutadans, acceptar totes les crítiques i tant sols fer valer la seva autoritat per destacar que hi ha altres ciutadans que no estan essent representats. El polític no ha de ser la figura implacable que mostrem en les campanyes electorals, sinó el líder que, conscient de l’oposició al projecte i de tots els seus defectes, decideix tirar-lo endavant perquè és l’única forma d’assolir la necessitat que es vol cobrir. Com més força, perfecció i superioritat vulgui mostrar el polític, més s’enfortirà el NIMBY i el resultat pot ser nefast pel bé col·lectiu.

The Influencers: tècniques no convencionals de comunicació

Aquests dies té lloc al CCCB de Barcelona els cicles The Influencers, dedicat a exposar tècniques no convencionals de comunicació i s'exposen 'històries de tergiversació, manipulació i transformació d'elements vius de les cultures contemporànies' Hi participen agents com ara Improv Everywhere, responsables de 80 gran accions "a l'espai públic". La comunicació no convencional és una eina potent per captar l'atenció davant la saturació de missatges que rep la societat. Pot ser una tècnica útil per reduir costos i ens permet arribar a altres públic no consumidors del mitjans tradicionals. Improve Everywhere i Enmedio organitzen per a dissabte al Portal de l'Àngel de Barcelona La Bola, un format Flashmod, on un grup de gent es junta en un espai públic per fer una acció conjunta inusual i després es dispersa ràpodament.

Recomane: el relat de Mandela

Us recomane visitar el blog de Vicent Martínez, company de carrera i comunicador polític. A partir del llibre "El Factor Humà" de John Carlin se'ns aproxima a l'estratègia política de Nelson Mandela, basada en el seu propi relat i en la utilització estratègica de símbols com ara la selecció sudafricana de rugby, campiona del món 2007. Per cert, jo vaig viure aquest mundial vivint a Dublin, com canvien les coses.

Obama i el discurs que involucra a la "gran família americana"

Podem examinar el discurs d'Obama, redactat pel jove de 27 anys Jon Favreau, des de molts punts de vista: seguretat, economia, religió, multiculturalitat, medi ambient... Però en tots i cadascun d'ells hi ha un denominador comú: nosaltres. Al seu discurs, aquest és el subjecte de gairebé tots els verbs, fins a en 151 ocasions empra verbs o pronoms apel·lant a una consciència col·lectiva. Evidentment, aquesta no és cap sorpresa en una campanya grassroots, en un moviment polític que ha pres conscientment forma de causa social. L'equip d'Obama ha involucrat la societat americana, tots se senten partíceps del canvi, i ho ha fet a través d'internet i les eines 2.0. El discurs d'Obama és continuista en aquest sentit, té un caire poc presidencialista i molt humanista. El canvi comença amb l'acció individual de cadascú, els americans i americanes han de sortir ells mateixos de la crisi amb "esforç" i "austeritat". Els difícils reptes exigeixen una responsabilitat col·lectiva. En el fons Obama assoleix el paper de psicòleg dels americans, els prepara per un període de temps difícil, i recepta contra aquesta situació una dosi de Patriotisme, antídot america per excel·lència, i un relat amb el valors tradicionals vinculats als fundadors dels EUA.

Aquest "nosaltres" són tots el americans, tots. Obama pronuncia un discurs amb el qual tothom s'hi pot identificar, demòcrates i republicans. Ens ha parlat del valors tradicionals, ha comptat amb la presència d'un pastor (Rick Warren) conservador per a la cerimonia i ha triat com a referent el republicà Lincoln; però també s'ha acostat als moviments ecologistes, pacifistes i d'altres de l'àmbit progressista.

El repte vindrà amb l'aplicació de polítiques concretes, on haurà de decidir. Però de moment, Obama és el president de tots i totes.

A continuació detalle tres pilars temètics del discurs d'Obama:


Valors tradicionals i referents del relat Obama

Les referències als gran presidents (sobretot Lincoln amb el viatge al tren i la utilització de la mateixa bíblia, però també Roosevelt, Luther King o Kenedy; el recolzament en els Pares Fundadors i el seu relat històric i la promoció dels valors tradicionals americans han estat la base del relat d'Obama. Un d'aquests valors és sense dubte La Família, Obama n'ha fet ús, no pel que fa només a la seua inseparable Michelle i a les seues dues filles, sinó també al seu pare: "Un home al qual fa 60 anys no hagueren atés en un restaurant local". El missatge és clar: la família com a primer valor, i de forma genèrica la família américana ha de continuar endavant amb els valors dels seus pares, els pares fundadors.

Economia:

El discurs d'Obama adverteix la societat americana per a un periode dur. La recepta: el valors tradicionals i patriotisme. Austerita, esforç i consciència col·lectiva. América és el país de les oportunitats, però cal buscar-les i guanyar-te-les.
Destaca la declaració d'intencions d'intervenció al mercat "perquè pot descontrolar-se" i això pot fer trontollar la base dels ideals americans: la capacitat d'oferir oportunitats a totes les persones.

Seguretat

Hi ha un gir en les formes. "Rebutgem que s'haja de triar entre seguretat i ideals". El discurs d'Obama es recolza de nou dels valors dels Pares Fundadors, els quals enmig de grans dificultats no abandonaren en la redacció de la constitució els valors de la justíticia i la defensa dels drets humans."La nostra seguretat naix de la justícia de la nostra causa". Es tracta d'un rebuig total a Bush i els neocons que han dominat el país fins ara, però sempre sense fer-ne referència.

'Només el nostre poder no ens pot protegir. La seguretat emana de la justícia'

Camps-Alarte

Hui dimecres s'han reunit el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (Francisco perquè ell mateix ha insistit a RTVV que no tornen a emprar la versió valenciana del seu nom en un escrit), i el líder del PSPV, Jorge Alarte (qui ha complit aquesta setmana 100 dies com a secretari general). El resultat ja el sabíem: un diàleg centrat en política estatal només adreçat als mitjans de comunicació i amb el que han pretés marcar diferències en el seu discurs, un més que altre. Un per consolidar el seu electorat repetint les bases de la seua estratègia de les darreres legislatures i l'altre per intentar recuperar-lo evitant crítiques dures i intentant potenciar la imatge de líder estable i moderat. Amdós han intentat explotar les contradiccions de la seua acció política envers l'acció del seu partit a nivell estatal. Això s'ha fet palés en matèria de finançament o trasvassaments. Veient el resultat el dia següent, sembla que amdós líders es van canviar els papers: el governant criticant la gestió i posicionament de l'oposició, i aquest darrer oferint concessions i tirant pilotes fora en alguns temes essencials.

Francisco Camps

Poques novetats. Aigua, grans events i crítiques i demandes al govern central han estat un cop més la seua base estratègica. Podriem identificar certa actualització d'estratègia: ara la crisi és responsabilitat del PSPV, màxim culpable, segons Camps, de la baixada de vendes en segones residències a ciutadans europeus. El motiu d'aquesta davallada? Una suposada campanya en contra de les gestió urbanística del Govern Valencià. Argument dèbil i fàcilment rebatible pel PSPV, però que de no tallar-se a temps pot incloure's en l'imaginari de l'electorat més fidel al PP, que no necessita de detallats arguments per influir en l'opinió pública, s'ha demostrat que sovint es comporta com a una massa irracionalment convençuda.

També destaca una ja monótona referència al trasvassament de l'Ebre, sabedor Camps de la falta de discurs, estratègia i convicció política del PSPV en les darreres legislatures respecte a aquest tema. Tot i això, la no aparició d'aquest reclam en el programa electoral del PP a les eleccions generals de 2008 converteix aquest punt en vulnerable.

Jorge Alarte

Dimecres complia Alarte 100 dies com a Secretari General del PSPV. Arribava a l'encontre amb Camps després de ser protagonista d'una pluja de crítiques directes al seu lideratge per part de l'aparell del govern valencià. Encara a dos anys i mig de les eleccions i amb la intenció de potenciar una imatge de líder moderat, Alarte va seguir una estratègia de crítiques suaus intentant centrar el missatge en la crisi econòmica. Va acusar el president valencià de "molta retòrica i poca acció". Crec va estar influenciat per la corrent del seu partit que demana la identificació en certs posicionament de l'electorat del PP menys fidelitzat i que pensen és recuperable. Se li va atorgar un canvi de postura envers els transvassaments, recolzant el del Tajo-Segura. Ací, PSOE i PP valencià s'alineen contra les tesis dels mateixos partits a Castella la Manxa. Tampoc es tracta d'un posicionament de valentia política, és l'estratègia del mal menor. No obstant, parlar de l'aigua per al PP és parlar del trasvassament de l'Ebre i en aquest punt Alarte va denotar el principal handicap de l'estratègia política del PSPV de Pla: la manca de convicció a l'hora de defensar un discurs. Sembla un clar error reconèixer que "aquest és un tema del passat, jo només responc a aquelles decisions des que sóc secretari general". Aquest "rentar-se les mans" dificulta la consolidació d'una imatge de líder sòlid, un dels principals objectiu de l'ex alcalde d'Al·laquàs. Calia aci haver treballat de forma prèvia un argument més sòlid, propi, donat que es cert que la sensació dels valencians de necessitat de trasvassament és inferior a la de 5 anys enrere. A més, el mateix PP el va eliminar del seu programa electoral en les darreres eleccions.

En la meua opinió, l'agenda de la reunió contenia massa contingut per als interessos del PSPV, que hagués tingut que limitar-se a fomentar l'inici d'una campanya sobre la negativa gestió dels execedents econòmics dels darrers anys (grans events, no potenciació d'altres sectors econòmics...) i com a conseqüència l'endarreriment en serveis públics, com ara ensenyament i sanitat, i la manca de recursos actuals per fer front a la situació.

També el dia d'abans i de després del partit són importants, i ací la maquinària del PP no va deixar passar l'oportunitat. Si realment Alarte vol continuar amb la lína de la moderació, potser li cal el seu Alfonso Guerra particular, que escalfe l'encontre i en comente el seu resultat des d'una óptica més pròpia de l'oposició a un govern amb tants possibles arguments rebatibles com el de Camps, i que a més, acaba de sofrir un cop dur donant marxa enrere en alguns punts bàsics de la seua política educativa davant les protestes de la Plataforma per l'Ensenyament Públic.

La setmana que ve continuen aquestes reunions "de cara a la galeria" amb els grups Compromís i Partit Popular.

Orient Mitjà: Bush no es renta la cara

És evident que en la decisió d'Israel de dur a terme un atac indiscriminat que afecta la població civil palestina ha primat el desgovern actual de l'administració nordamericana, amb un president sortint i altre entrant. Tot i que és difícil que el nou govern Obama canvie substancialment la seua política respecte Israel, també és cert que un cop embestit el nou president no pot fer la vista grossa davant una atac d'aquestes magnituds. El govern israelià ha aprofitat la cojuntura internacional. És també ben cert que a l'administració Bush encara és la responsable hui en dia de la política iinternacional del seu país, i que, per tant, se li pot retreure la vaguetat amb la que està assistint al desastre humanitari que viu Palestina aquests dies. Aquesta era una possible oportunitat per a que Bush, després de vuit anys amb una de les pitjors polítiques intenacionals que es recorden als EUA, s'hagués passat una mica de sabó per la cara i hagués mostrat més determinació davant l'estratègia d'uns dels seues socis internacionals. Però tot això, potser, són només desitjos utòpics que no tenen en compte la força dels lobbys jueus als Estats Units.

Les eleccions al País Basc i Galícia coincidiran el proper 1 de març

Passades dues setmanes des que Touriño, president de la Xunta, decidira convocar eleccions el primer dia de març, arriba l'anunci d'Ibarretxe que convoca les eleccions basques pel mateix dia..

País Basc

L'opinió generalitzada és que el PNB vol fer coincidir les eleccions per tres motius. Un, el d'evitar l'efecte sunami al País Basc si el PSG guanya les eleccions gallegues, l'altre el de provocar un excés de feina i diversificació del missatge del PSOE i PP al tenir que afrontar dos comissis paral·lelament i finalment el d'evitar que EA (àntic soci de PNB) tinga temps per organitzar una plataforma electoral potent de tendència més sobiranista.

Des dels altaveus de Moncloa opten per reforçar la idea que les coses pinten bé, és vol generar en aquest ent abstracge anomenat opinió pública la sensació d'oportunitat única, aquestes són les eleccions claus, o ara o mai. Es tracta d'un element estratègic bàsic, mobilitzador, tot i que de vegades pot també provocar una mobilització dels votants de l'àmbit nacionalista basc, en busca del vot "útil". Si més no, les dades que ofereix l'Euskobaròmetre, tot i l'optimisme del PSE, demostren que el suport al PNB continua quasi intacte, entre un i tres escons menys, tenint en compte que aquest cop el partit d'Ibarretxe no compta amb el seu darrer soci de viatge electoral. A més, Ibarretxe continua sent el polític més valorat.

D'altra banda, hi han dues incógnites a les quals cal fer especial seguiment: el resultat de l'aposta sobiranista d'EA i el destí final dels vots de l'actual PCTB. Dos factors que poden estar estrétament relacionats. Els actuals 9 escons de l'esquerra abertzale són claus per sumar els 39 escons necessaris per governar.

De tota manera, queda per veure la política de pactes postelectorals. Aventurant-nos una miqueta podem preveure els següents escenaris:

- Repetició del tripartit: PNB-EA-EB (amb incógnites sobre les actuals relacions PNB-EA, factible si els votants de PCTB no obten per l'absentisme)

- Govern PNB-PSE: segons l'Eukobaròmetre aquesta és l'opció preferida pels bascos. Factible en el cas de davallada política de PNB, per sota dels 27 escons.