I tu, si fores Paco?

Dimarts passat em van telefonar de El Temps proposant-me un exercici curiòs. Posar-me en la pell d'un assessor de Francisco Camps i de la direcció del PP i buscar línies d'eixida a la crisi Gürtel. La proposta era atrevida, donat que ni la gent del PP sembla saber què farà. En l'edició d'esta setmana del setmanari podeu trobar el reportatge, on també participen els companys Vicent Martínez i Jordi Muñoz. S'ha retallat molt la proposta que vaog enviar, i hi ha algunes qüestions poc precises. A continuació copie i pegue la resposta que reconec va ser espontanea i no gaire reflexionada, donat que teniem unes hores per presentar-la. Però allà va...

El que hem pregunteu és realment un acte de ficció novedosa, per aquells que estem més bé acostumats a estar en el costat d’intentar vehicular i cohesionar els missatges dels progressistes del País Valencià.

El primer que cal tenir en compte per fer un pronòstic de les vies d’eixida del president Camps a la crisi Gürtel és el context amb el qual les emmarquem. De forma resumida i simple podem destacar dos possibles escenaris contextuals:

L’opció Quart: La situació de la trama Gürtel no s’intensifica i es pretén diluir. La resta del sumari no ofereix grans novetats destacades i el Tribunal suprem decideix no imputar a Camps

L’opció Génova: La situació continua empitjorant i justifica que Rajoy es puga desdir de les seues paraules, oferint una imatge de força i imposant a Rita Barberà de forma transitòria i a Gonzàlez Pons com a candidat

En l’Opció Quart, i amb les enquestes a favor, una dimissió de Camps podria sonar com un “Mea Culpa” i una acceptació de la trama corrupta i que afectara a la credibilitat de tota la cúpula del PP Valencià. En aquest cas Camps deuria trencar amb la imatge de líder indecís, temerós de Madrid i de la família Costa, depenent, fràgil. Hauria de restablir durant aquest mes els equilibris de poder interns oferint a les diferents famílies opcions concretes davant d’una més que possible revàlida de la majoria absoluta.

Convençuts tots i totes, Camps ha de donar un pas endavant: convocar eleccions anticipades el mes de maig de 2010 (diluida la incógnita sobre la imputació del TS i la resta del sumari). Ho ha de fer emprant els marcs conceptuals que continuen connectant amb gran part de la societat valenciana: “Els valencians i valencians anem a demostrar a ZP que estem cansats dels seus atacs. ZP és culpable de la crisi i en compte de solucionar problemes es passa el dia atacant al president del valencians, atacant-nos a tots”. Totes le mirades assenyalen a Camps, i ell ha de ser el que assumisca el risc: “el que està contra mi, està contra els valencians”.

Un marc conceptual és, segons Lakoff, una estructura mental que conforma la nostra manera de veure el món, i el PP valencià ha conseguit connectar el seus missatges a la perfecció amb els valors dels conservadors valencians. En canvi, el PSOE i l’anomenat tercer espai no ho ha aconseguit, tot i que com a mínim el 50% de la societat valenciana es declara progressista. Per això que Camps pot assumir el risc, la gent que el vota no ho fa tant per qüestions tangibles sinó perquè han sabut adreçar els seus missatges a una escala de valors compartida per aquesta població conservadora. Els arguments de Camps són des del punt de vista racional inassumibles, però això dóna igual. Passa en tots els sectors, els treballadors que estan ara a l’atur podrien concloure que el model econòmic Camps és el culpable, però no ho fan, perquè no decideixen el seu vot només per allò que els interessa. Si no, per què votar a la dreta que s’ha negat a augmentar les ajudes als aturats?
I això dels marcs comuns encara no ho ha pogut fer l’esquerra, i no és gens fàcil de fer, que conste.

L’opció Gènova pressuposa que la situació no s’estanca i tampoc es dilueix, noves revelacions apunten a Camps i el seu entorn, podria ser que inclús després de maig del 2010. Cal tenir en compte, que el context de Genova es cou amb la vista posada al 2012. Preocupa a Madrid que tot i avançar eleccions i guanyar, revelacions posteriors podrien deixar de centrar tota l’agenda mediàtica en la crisi i introduir l’efecte distorcionador de la corrupció. Pense que el cas Gürtel, entés com un fenòmen de finançament il•legal, té un efecte en l’opinio pública, no fa perdre gaire vots al PP, però tampoc guanyar-los. Manté un efecte de xoc en els missatges que Rajoy intenta consolidar. Al marc dels ideòlegs del PP segons el qual “ZP és crisis econòmica, despilfarra, improvisa i no fa res” li resta expansió el “ PP=corrupció, no li importa la crisi, li importa el poder i utilitza els diners dels contribuents de forma fraudulenta en temps de crisi”

Per això, Genova no pot deixar a la improvització aquesta situació. Esperarà a veure que passa les properes setmanes, i si té un argument de pes, podria comptar amb un home com Gonzàlez Pons de candidat, siguent generosos amb la direcció valenciana en oferiments. Serà el moment de treure el oportú informe sobre els casos de corrupció al PSOE, i intentaran activar el marc “corruptes hi han a tots els llocs, nosaltres els tirem al carrer, parlem del que importa, la crisi”. Pons, ampli coneixedor de la política valenciana ressaltarà els valors immersos en el conceptual votant del PP i si ho fa bé guanyarà les eleccions. Si més no, el principal problema a aquesta opció no seria electoral, sinó més bé intern, ja que en el célebre Comité Executiu Regional del darrer dimarts 13 d’octubre 44 dels 62 membres van votar a favor de la continuïtat de Costa, i Pons i Trillo només van aconseguir deu vots per a la tesi Cospedal. Això hauria d’impulsar en el PP estatal una segona opció a Pons, improbable pel moment. Pronosticar-ho és una loteria: Blasco?, o encara més agossarat, Maria José Català? No crec que cremen aquesta opció, però tot i la l’edat de l’alcaldessa de Torrent (28 anys) és una aposta de futur per la qual apostaría en el proper congrés, per exemple, per substituir el càrrec del mateix Costa.

Ja em vist que diferents càrrecs valencians han desaparegut de l’escena mediàtica, per si de cas, a veure-les venir. Fins i tot aquells que estaven també lligats a la trama, com el mateix Rambla. Així que tot és possible.

El que sembla clar ara per ara és que de celebrar-se eleccions, en ambdues tesis probablement governaria el PP. Els efectes al País Valencià del cas Gürtel potser es notarien més si el principal partit de l’oposició presentara un nou consens, entés com una proposta novedosa, que genere un marc de valors acceptat per aquest altre 50% de valencians i valencianes progressistes (les societats semblen están dividies gairebé al 50% entre persones que s’emmarquen en camps conceptual progressistes i conservadors). Alarte entén per aquest denominador comú adoptar el vocabulari del PP. No podem convèncer amb arguments tangibles l’electorat irracionalment convençut, anclats en l’escala de valors del PP. Cal emprar un llenguatge nou, perquè les noves fórmules i valors alternatius al PP requereixen d’un llenguatge radicalment diferent. El seu missatge activa alguns referents dels conservadors, no farà anar a votar als que no ho fan, i no desactivarà l’espiral del silenci del PP que manté callats amb por a expressar-se per sentir-se aïllats a l’electorat progressista.

Ara, Nosaltres

Regeneració democràtica, política oberta a la ciutadania, transparència, participació, valors, ideologia, polítics-ciutadans, poliètica, honestedat, innovació, progrés, canvi, país.
Estem saturats de conceptes que centren les campanyes i programes dels partits polítics i els seus candidats. Definitivament, tenim la certesa que al País Valencià no ens podrem ni tan sols apropar a aquests propòsits amb l’actual sistema de partits. Com a mínim pel que fa a la política en el marc de les Corts Valencianes.
Fa temps que ens hem adonat d’això pel que fa a l’acció de govern del Partit Popular, pel que fa a les seues polítiques i sobretot pel que fa a la manera de dur-les a terme i al contingut del seu missatge. Però no és l’objectiu d’aquest article enumerar tot allò que ens allunya dels nostres governants.
El que ara realment ens preocupa és l’especial insistència del PSPV en assimilar cada vegada més el discurs i esquema contextual del PP. Molts podran ara pensar que ja feia temps que havien arribat a la mateixa conclusió, però és cert que cada vegada més ciutadans deixen d’assenyalar el PSPV com l’alternativa, i que el moment actual mereix una anàlisi actualitzat. Fins ara hem rebutjat acceptar com a dogma allò que el PSPV i PP són iguals, que no existeix entre ells cap diferència. Tot i l’ambigüitat dels socialistes, no es pot afirmar que les seues polítiques i la manera de dur-les a terme hagen estat idèntiques a les dels conservadors. No obstant, és preocupant la seua evolució, el seu viratge en l’eix polític valencià.
Copien fórmules del PP i les sumen als complexes crònics que mantenen: potenciació del regionalisme en front la pluralitat de l’estat, acceptació del model urbanístic i econòmic del PP, ambigüitat en tant la política hídrica, menyspreu de les minories, qüestionaments de la raó il•lustrada, baixa intensitat del debat ideològic, ideologia al servei de l’estratègia, escàs poder d’involucrar el ciutadà, manca de discurs estable, allunyament de les polítiques socials, líder sense relat, pànic a la novetat...
Els canvis polítics són per a aquells que ofereixen quelcom nou que convenç a la ciutadania. La fórmula de guanyar només quan l’oponent s’immola és rarament vàlida. Estem en condicions d’afirmar que els socialistes valencians han deixat de ser la principal esperança majoritària d’alternativa, tan sols ens ofereixen alternància.
No obstant, això no implica que aquesta principal opció passe a ser altra força política. Sense dubte aquesta no és el Compromís, i difícilment ho seran per separat cap de les formacions que l’integren. Cal fer autocrítica. Els partits del Compromís han perdut credibilitat, més de la que ells mateixos es pensen. És cert que reconeixem la tasca de moltes de les persones que treballen a les comarques en aquests darrers partits, i amb ells cal començar a treballar una opció de futur
I aleshores. Què fem? Quina és l’alternativa?.
Doncs Nosaltres, el ciutadans que creiem que és el moment de plantejar una visió innovadora de la política, crear la Nova Política i convertir-nos en l’alternativa. Nosaltres, que sabem que el que necessita el país és una regeneració democràtica, una explosió de la política que trenque les barreres amb el ciutadà i done peu a la consolidació d’una nova cultura política a Europa. Utòpic? Sí, ací estem parlant de generar un projecte polític de base comarcal encapçalat per la societat cívica, amb una càrrega d’innovació en participació i transparència insòlita en els partits polítics europeus del s XX.
Nosaltres el ciutadans, som la resposta a la consolidació d’un tercer espai de país, nacionalista i de progrés. Posem-nos En Moviment, organitzem-nos, perfeccionem el nostre discurs, triem un líder sorgit de sufragi ciutadà i llancem-nos com a proposta electoral representativa del canvi, entès no com la possibilitat de governar sinó com l’oportunitat d’aportar quelcom nou, d’influir en positiu .
Ells, els partits que aspiren a aquests tercer espai polític ens seguiran, segur, i si liderem un moviment sense precedents en participació i amb valors assentats, les condicions les posarem nosaltres, els ciutadans. No pensem en el 5%, pensem en el 50%, la xifra de persones que es declaren “progressistes”. Ha arribat el moment, generem l’oportunitat, siguem els protagonistes de l’evolució en positiu de la democràcia europea, entesa com la capacitat dels ciutadans d’influir decididament en la pressa de decisions polítiques, trenquem les barreres que ens han fet creure inamovibles. Flanem satisfets que estem fent quelcom nou, important, positiu, durader. Ara, nosaltres.

Vicent Marzà
Gerard Fullana

Nelson Mandela i el Factor Humà

He emprat el concepte de la futbolització de la política en diversos articles, el darrer en el marc del tercer volum del llibre País Valencià, s. XXI. Entre altres conceptes fa referència als electors i militants que irracionalment convençuts defensen els postulats d'un o altre partit. Seguint el símil, és una mica allò de guanyar encara que siga de penal injust a l’últim minut. En relació a aquestes postures irracionals, entre els atributs del líder polític del s XXI desapareix la capacitat d'empatia, de ser capaç de situar-se en el context de l'altre per entendre millor els seus posicionaments, les virtuts de la seua postura i els perquès dels seus temors.


Llegint el llibre El Factor Humà (John Carlin, 2009), sobre la figura de l'ex president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, es poden extreure moltes conclusions en tant els atributs del lideratge polític: la capacitat de persuasió lligada a l'empatia i la planificació acurada de l'estratègia política del popularment conegut com Mandiba.

El llibre es situa en el context de la Sud-àfrica de l'apartheid del poble Afrikaner o Boër, procedent de la colonització Holandesa del s XVII i que es va imposar a la colònia anglesa també present en aquest territori formant la Unió Sud-africana. La seua llengua és l'africàans, procedent de l’holandès i la seua religió la calvinista. Tot i representar només el 7% de la població, van sotmetre a la sud-africà negra nativa a un règim d'exclusió racista i violència indiscriminada.

Després de 27 anys empresonat (Robben Island), torturat en diverses ocasions i testimoni de la persecució del seu poble Mandela és capaç de recorre a la persuasió i l'estratègia política negociadora enlloc de l'agitació de la violència. Comença el seu viatge estratègic per l'esglaó més baix, pel seu carceller, Christo Brand, fins arribar al president responsable del seu captiveri i de la repressió del apartheid, P.W Botha i completar el procés amb el successor d'aquest, De Klerk. Mandela s'adreçava a tots ells en afrikaner, que havia aprés a la presó i mostrava un alt coneixement de la cultura i posicionaments dels Bòers o Afrikaners. Va entendre que la por a les represàlies del poble negre per les injustícies que havien sofert era el principal motiu que retardava l'obertura del règim. El seu discurs es va adreçar fonamentalment als ciutadans blancs, a convèncer-los que ell seria el responsable d'una solució dialogada. Va emprar el paral·lelisme entre la lluita d'alliberament nacional del poble afrikaner envers l'imperialisme anglès feia 100 anys (Guerra dels Boèrs) i la del seu poble. Mandela es va empapar de la història afrikaner, i ho va fer per perfilar el seu missatge polític.

A l'altre costat, l'atracció cap a la Sud-àfrica negra de la seua figura estava garantida pel seu impressionant relat polític: líder del CNA, 27 anys empresonat, torturat, va perdre un fill mentre estava a la presó... Si Mandela demanava diàleg, si ell era capaç de perdonar, qui no ho podia fer?

Al seu missatge i relat polític cal afegir un factor que va ser determinant: el rugbi. Aquest ha estat per excel·lència l'esport nacional del poble Afrikaner, el motiu d'orgull nacional. Sabedors d’això durant dècades, la Sud-àfrica negra l'havia identificat com l'esport símbol de l'apartheid, i de fet va ser la punta de llança del CNA (Congrés Nacional Sud-africà, partit liderat per Mandela abans i després d'estar empresonat) en la batalla d'àmbit internacional. Un dels activistes del CNA, Stofile, va aconseguir internacionalitzar el boicot als Springboks (l'equip de la Sud-àfrica de l'apartheid), impedint-los realitzar gires internacionals i evitant el viatge d'equips de tot el món a Sud-àfrica per "solidaritat democràtica".

Doncs Mandela, al guanyar les primeres eleccions democràtiques, va lluitar perquè la Copa del Món es disputés a Sud-àfrica i un per un va fer seus els jugadors dels Springboks (tots ells afrikaners), sobretot a François Pienaar, el seu capità. Finalment aquesta es va disputar a Sud-àfrica i Mandiba es va convertir en un aficionat incondicional, en un primer moment davant la sorpresa i indignació del seu poble. Els símbols i banderes racistes del públic, majoritàriament Boër, van anar donant lloc a una progressiva estima per Mandela, que va tenir el seu punt culminant en el moment del lliurament de la Copa del Mon, que van guanyar els Spring, amb el president corejat per tos els aficionats blancs i lluint la samarreta de l'equip i estrenyent la ma de Pienaar. Va ser la primera vegada que ciutadans blancs i negres es fonien en abraçades per tots sud-africà.

Un cop llegit el llibre queda la sensació d'un cert personalisme de la història, d'una certa simplificació del relat històric. És evident que la transició sud-africana cap a la democràcia fou conseqüència en major part de la pressió social, de multitud d'esforços individuals que van fer trontollar el règim totalitari de l’apartheid`i que van obligar-lo a buscar una eixida. Podem atorgar a Mandela el haver escenificat una de les millors eixides possibles que va evitar l'allargament del conflicte i una guerra civil llarga.

En el dia a dia del nostre context polític, haurem d'aprendre a situar-nos en el lloc dels nostres oponents ideològics, ajudarà a disminuir les inseguretats que provoquen les necessàries alternatives polítiques.

Nelson Mandela I El Factor Humà

View more documents from amesames.

El d-efecte del cas Gürtel...

Diverses conclusions podem extraure del resultat de les eleccions europees del darrer 7 de juny. Una de les principals, que els atacs llançats contra Francisco Camps no tenen cap efecte electoral si la ciutadania no percep una alternativa amb valors i discurs renovats i renovadors.
Més al contrari, sense aquesta alternativa, els atacs tenen l’únic efecte de mobilitzar l’electorat més fidel. I d’aquest tipus el PP en té molts. Només cal pensar en els seus més de 115.000 afiliats, que funcionen com a altaveus, i que li asseguren un bloc estable d’uns 600.000 vots. Es tracta d’un militant per cada 43 valencians. El càlcul és clar, un afiliat d’un partit a quantes persones és capaç d’influenciar en el seu vot? Jo crec que de cinc a set persones, entre familiars directes i coneguts.

El resultat de les eleccions europees no és cap sorpresa, crec que poques persones tenien dubtes del mateix. Hem de concloure, doncs, que les acusacions de corrupció no tenen efectes electorals? Contràriament al que es ve dient, crec que sí té conseqüències, i en diverses direccions.
El principal element que determina aquestes conseqüències és el discurs i relat polític de cada formació. En el del Partit Popular, la conseqüència és clara, mobilitza el seu electoral més fidel, aquell que està irracionalment convençut, continua confiant en el discurs de Camps. Un discurs que no se centra en com s’assoleix el progrés, no importa si els governants se salten les lleis en el seu benefici si s’assoleix l’objectiu, tampoc importa si la manera d’assolir el progrés tindrà conseqüències negatives a llarg termini. Els seus electors són plenament conscients d’això, i voten a consciència. Deixem-nos d’il·lusions i de restar-nos responsabilitats atribuint el seu èxit a aspectes com la manipulació informativa a Canal 9, o al desconeixement de la població. Canal 9 reforça el seu discurs, d’acord, però no és la resposta absoluta, que resideix en la seua aposta discursiva.

Després de 15 anys d’espectacular creixement econòmic, el seu far ideològic ha brillat més que mai: hem portat el progrés, els valencians viviu millor gràcies a nosaltres, els que ens critiquen estan en contra d’aquest progrés, en contra dels valencians. Des d’aquest punt de vista, si tot ha millorat i tots vivim millor, què importa si Camps ha comprat en negre o ha deixat de pagar quatre vestits? Aquest argument no és nou, el periodista Vicent Martínez, ja l’apuntava el mes de març al seu blog l’espai socarrat.

I aleshores, quin efecte té els cas Gürtel?

Més bé, hauríem de corregir la pregunta, seria més adient plantejar-la de la següent forma: Quin efecte tindria un cas de corrupció política provada al País Valencià?
Seria així perquè a l’actualitat no s’acaben de donar plenament les condicions adequades en el discurs polític de l’oposició, i fonamentalment en el PSPV-PSOE. Un cas de corrupció política al partit del govern tindria un efecte mobilitzador cap a un partit que aposte per un discurs decidit, centrat en valors com la radicalitat democràtica, l’honestedat, la claretat de plantejaments, la importància de la manera d’assolir objectius, la sostenibilitat, els serveis públics, la sinceritat política o la pluralitat. En definitiva s’ha de visualitzar que la teua opció política representa un canvi de plantejaments absolut, les mitges tintes li atorguen al PP mitges veritats i per tant, també mitges raons.

També la resta de formacions han de fer aquesta reflexió. És vital el treball en el marc del discurs polítics, que ha de partir de valors genèrics amb forta càrrega emotiva. Qualsevol decisió concreta ha de procedir d’aquest valors centrals que marcaran el nostre discurs. Per exemple, dir al País Valencià que som nacionalistes possiblement no ens farà sumar suports i mobilitzar el nostre electorat. Caldrà buscar i potenciar la causa-efecte. En aquest exemple, caldrà primer visualitzar que apostem decididament per la radicalitat democràtica, que comporta la defensa del drets dels pobles i les seues cultures a existir i conviure amb la resta de pobles. El mateix ocorre en altres aspectes. Per exemple, la unitat de la llengua. Aquesta no és una reivindicació en si mateixa, i no té un especial reclam electoral. Ara bé, si ens centrem en repetir que volem ser bandera d’una revolució il·lustrada, que potencie la raó i el seny enfront el fanatisme i un sistema oligarca, potser trobem més adhesions al nostre discurs. Aquestes comparacions es podrien repetir en molts temes: transvasaments, urbanisme al servei de la ciutadania, serveis públics...
El que veritablement és important és mantenir una coherència en aquest discurs i aquests valors, i evitar comportaments que ens tomben tot el treball previ. És possible que aquest camí no represente un viatge a curt termini, però si a la construcció d’una alternativa real que ajudaria molt a mobilitzar votants pel canvi i a rendibilitzar millor escàndols com el cas Gürtel.

Blaverisme als dos costats del Sènia

Haureu llegit la notícia que Brusel·les ha invertit 6000 euros més en la campanya de promoció de les eleccions europees després que el govern valencià es negara a emetre l'espot en la variant oriental de la llengua. Llegint la notíca en diversos mitjans catalans em faig una pregunta, sense ànim d'ofendre, però que crec que és ben certa: Existeix el blaverisme més enllà del Sènia? Evidentment aquest blaverisme no és ni de lluny el malintencionat posicionament del PP valencià, que com deia Fuster és la defensa del castellà coma llengua dominant disfressada, però no ens fa cap favor al País. He començat fent aquesta reflexió en un comentaria a l'interessant blog de Saül Gordillo, que seguisc a diari, i he trobat oportú reflectir-lo ací:

La decisió del govern valencià queda clara quina és, continuen treient suc a l'absurd debat sobre el nom de la llengua. Però he de dir que llegint diversos mitjans catalans em sembla que el blaverisme existeix a un i altre costat del Sènia. Estan fent exactament el que vol el PP que facen, jugar al joc del piròman i el bomber, el que els permet a ells treure un cop més el seu discurs al carrer.

Cal canviar l'estratègia, jo hagués apostat per adoptar la variant de català occidental a Catalunya, que és també la de LLeida i part de Tarragona. Per què no podriem interpretar també que és Catalunya la que ha fet invertir 6000 euros més per no proposar la variant occidental de la llengua? I a més, tenint en compte el cost en dietes dels europarlamentaris, què hi ha de negatiu en que es gasten 6000 euros al País Valencia amb l'objectiu que la gent s'identifique en major mesura amb la variant emprada?Aquesta estratègia envers el País Valencià ha provocat una visió elitista del nostre moviment, allunyada del carrer, que ha servit per revivar el conflicte. Ho hem vist en el discurs d'alguna entitat al País Valencià, poc encertat, que ha estat interpretat com un cert autodi valencià. Cal canviar el discurs, moltíssima gent ja ho ha fet. Parlar de la unitat de la llengua amb normalitat, sense seguir el joc a ningú, perquè el valencià és el nostre català.

Per cert, hui aniran 40.000 persones a les Trobades d'Escoles en Valencià a Alcàsser i Almussafes, on vindrà actuar els Eina (ex inadaptats), en el marc de La Gira-Festival Itinerant de Música en Valencià. Els dos municipis estan governats pel PP, i han demanat fer la Trobada, que com ja sabeu defensa la unitat de la llengua. Com és possible? amb la normalitat i el treball de base a les comarques.

Partits, estratègies i valors

Ací us deixe la part final de l'article que fa setmanes que desgrane en aquest bloc. Després d'una intensa reflexió sobre els grups de pressió valencians, aquesta part fa referència breu als partits, estratègies i valors.

La tasca de crear i potenciar els grups de pressió per incidir en l'opinió pública (veure post grups de pressió de fa dues setmanes)) representa un viatge a llarg termini, cal un treball constant i estable de la societat civil, partits i institucions. Ara bé, en el marc estrictament del partits polítics valencians quines són les perspectives de futur?

Les perspectives actuals de qualsevol canvi passen necessàriament per una recuperació notable del PSPV-PSOE i per la vertebració d’una tercera força política, amb el BNV al seu capdavant. Més que una suma de partits cal que un sector de la societat civil s’implique en aquesta aposta, donant-li un esquema de moviment social i atorgant-li una credibilitat que ha quedat malmesa després de l’experiment del Compromís pel País Valencià. Un estratègia clara del que és una campanya grassroot, a ras de terra, de la qual hem d’aprendre dels referents estadounidencs ja existents. Caldrà estudiar com s’articula la relació electoral entre un partit polític i un conjunt de persones independents representatives de la societat civil. No obstant, aquest serà un tema que caldrà estudiar amb deteniment.

Més enllà de les opcions electorals, aquestes forces de progrés i de país hauran de començar un intens treball en l’elaboració d’estratègies per arribar al seu electorat. En primer lloc caldrà reconstruir el discurs de cada opció política, i hauria de ser una discurs a llarg termini, estable. Al voltant d’aquest discurs caldran líders amb un relat potent i coherent. El treball ben fet en aquesta darrers camps implicarà defensar els plantejaments de partit amb convicció, factor que ha brillat per la seua absència en aquests darrers anys.

La futbolització política del País Valencià ha afectat greument a aquestes opcions polítiques, arrastrades a canviar de plantejaments, a treballar a curt termini, a mostrar en definitiva una manca d’estabilitat de plantejaments que ha transcendit a l’electorat. Aquest camp, el del discurs i el relat, el deixarem a altres articulistes d’aquest recull especialitzats en aquests temes.

Deixant les estratègies a banda, cal fer una reflexió obligada: qualsevol opció política deu assentar-se en uns valors estables i totes les seues propostes deuen partir d’aquests valors. La frase potser sembla massa evident, però en els darrers 14 anys no s’ha aconseguit identificar les nostres opcions electorals amb uns valors concrets. S’ha comprovat que l’efectivitat d’empatia amb els ciutadans d’aquelles propostes concretes vinculades explícitament a valors és molt superior. Una persona pot ser més o menys indiferent a una proposta tangible d’un partit polític però no ho és als valors que representa. Exemples hi ha molts, un dels més clars, el de Ronald Reagan, que amb propostes que no tenien el recolzament massiu de la societat nord-americana va guanyar les eleccions pels valors genèrics que representaven. Els casos no són extrapolables, però la projecció de valors si que ho és.

Posats a demanar, i encara que sone a tòpic, l’honradesa política i la radicalitat democràtica han de ser la font de la qual broten aquests valors. Aquesta evolució deu anar estretament lligada a una política d’adopció de les noves tecnologies de la informació, anomenades 2.0, com a eina principal d’obertura dels partits cap a la societat, oferint transparència i potenciant la participació ciutadana.

És precisament en aquests punt on podem començar a marcar diferències amb el model actual: per nosaltres no és suficient guanyar de penal injust a l’últim minut. Representem l’esforç diari i el rigor de la tasca dels nostres pares i mares, que des de fa més de 25 anys treballen a les escoles, institucions i altres àmbits mantenint viva la flama tot i la constant indefinició dels nostres polítics.

Com crear un partit polític des de zero

Navegant, navengant em trobe amb unes interessants línies sorgides del debat de la proposta Beers&Polítics (Un grup de comunicadors polítics es reuneixen en un bar per debatre quelcom relacionat amb la comunicació política). Es reflexiona breument sobre el cas hipotètic de crear un nou partit en clau estatal. Aquest deuria presentar-se com a moviment, amb una causa, amb dades concretes sobre on incidir geogràficament, amb una potent base de dades...

1 Cal anar a lluitar als llocs on podem guanyar i el sistema electoral permet que tinguem opcions. Així, de les 50 circumscripcions només estarem en les 32 on hi ha suficient gent per tenir alguna opció
2 No guanyarem les eleccions, és impossible. El nostre objectiu és situar-nos entre PSOE i PP per ser clau en la governabilitat. Aconseguir de 15 a 20 escons. La constitució es va fer per aconseguir una democràcia consociativa (tal com ho defineix Lipjhart), és a dir, que no hi hagi majories bipartidistes, que els partits hagin de negociar. Aquest és el nostre objectiu, ser un partit frontissa entre els dos grans
3 Hi ha 7 milions de vots que no van a PSOE i PP a Espanya. Hem d'arribar a aconseguir dos milions
4 El nostre target són les ciutats i les seves zones metropolitanes. Gent de classe mitjana, amb estudis, de 0 a 2 fills i amb ingressos. No buscarem la classe treballadora ja que ja solen votar a esquerres
5 No ens hem de presentar com un partit, sinó com un moviment
Els nostres votants, urbanites, tindran de 18 a 45 anys, amb la qual cosa serà gràcies a la xarxa com ens comunicarem i com difondrem el moviment
6 Fins ara no hem parlat d'ideologia, i aquí hi ha un nom interessant a utilitzar: el moviment "liberal-demòcrata", que evoca tant el lliure mercat com el benestar social
7 Caldrà anar a buscar els punts febles de PSOE i PP, insistir en els punts en els quals els votants d'ambdós partits es sentin més descontents amb la seva elecció
8 Haurem de tenir presència a les grans ciutats espanyoles, amb gent que mai no hagi estat a cap partit ni se la pugui vincular. Cal aprofitar els llocs on ara hi ha bipartidisme de facto, però on sempre hi havia hagut més partits
9 Per a això comptarem amb una xarxa de bases actives a les que caldrà coordinar, tal com ens va indicar Guillem López Bonafont. Per aconseguir aquestes bases caldrà anar a buscar els desafectats políticament (aquest 20% d'abstencionistes), generant màrqueting relacional i comunicant-nos constantment amb aquestes grassroots. El nostre "moviment" ha de ser una "causa", una cosa per la qual implicar-se i activar-se políticament, quelcom que sigui bo explicar als teus amics i coneguts, el que a més farà que els atacs que rebem dels partits grans es vegin mínimament contrarestats. El bàsic també és tenir presència al carrer. Com va dir Guillem, si no ets al carrer no se't veu.
10 La gestió del VRM (voter relationship management) és una altra eina bàsica per aconseguir comunicar-se. Juan Víctor Izquierdo ens va comentar un dels problemes actuals dels partits espanyols, i és la dolenta (o nul·la) gestió de les bases de dades d'afiliats i simpatitzants. En la nostra base de dades, centralitzada a la seu central però alhora utilitzable per les seus locals, podrem segmentar per temes d'interès de cada simpatitzant, i fins i tot segmentar per barri per arribar als temes més importants per a cada ciutadà, per activar-lo amb temes que li interessen. No enviarem qualsevol propaganda, la mateixa que rep ara tot el món, sinó la que a ell o ella sabem que li interessa. Per descomptat, la comunicació serà immediata en quant s'hagi posat en contacte amb nosaltres, i serà la xarxa la que ho farà possible.