La futbolització del País Valencià

Fa uns dies que m'han encomanat un article que s'emmarcarà en un llibre "generacional" per explorar noves visions sobre diferents aspectes de la realitat social, política, cultural i econòmica valenciana. De moment he enviat el següent resum:

La Futbolització del País Valencià

Els seguidors de futbol saben que com en molts altres esports tota estratègia està marcada pel resultadisme. Si els resultats són bons arriben els títols i amb ells l'adhesió i simpatia dels seguidors. Uns seguidors irracionalment convençuts, sectoritzats i portaveus d'un discurs resultadista, cal guanyar encara que siga de penal i a l'últim minut. En el camp estratègic els clubs de futbol s'apoderen dels atributs de l'altre, fitxant entrenadors, jugadors, fisioterapeutes, secretaris esportius...pensant que així copien la fòrmula de l'èxit del veí. El equips de futbol són capaços de canviar tota la seua estructura, tàctica, jugadors i estadis per buscar un model amb resultats a curt termini que permeta la simbiosi amb el seguidor. Aquests equips sofreixen crisis generacionals, i rarament es preveu aquesta davallada, el club entra en crisi després de bones ratxes mentre veterans jugadors i dirigents intenten mantenir les seues quotes de poder al vestuari o a les juntes directives.

Tot símil és només això, un símil. No obstant, fa temps que observem amb preocupació com la societat valenciana i la seua estructura política sofreixen d'una futbolització aguda. Identifiquem cada vegada més electors irracionalment convençuts amb un discurs resultadista permés per anys de bonança econòmica, emés per un partit, el Partit Popular, que ha assentat un discurs amb altaveus en tots els racons. La resta de formacions polítiques experimenten, busquen fòrmules que permeten resultats a curt termini i acaben sovint descartant buscar nous esquemes, intentant assimilar els del partit guanyador, moltes vegades copiant i pegant missatges que intenten convèncer racionalment a una majoria convençuda en base a sentiments, gens racionals. Els dirigents d'aquestes formacions parlen de canvi, però responen de forma contradictòria per la pressió que reben dels lobbys del partit en el poder que han originat tabus i complexes que acoten el seu discurs per la por a "perdre vots". I aquesta manca de convicció, aquests complexes estructurals impedeixen als seguidors dels equips del canvi il·lusionar-se, marcar-se reptes, indetificar-se i involucrar-se en una causa. Entre aquests aficionats, això si, hi ha representants de la societat civil, entitats i persones, que si mantenen un discurs estable, més coherent, amb el qual es més senzill identificar-se.

De moment, al País Valencià estem en una pre temporada crónica. Quin discurs cal assentar? Com mobilitzar i involucrar els electors del canvi? Quines eines tenim i quines s'han de construir? No tot el que es despren de la futbolització política al País Valencià és negatiu. La debilitat del discurs resultadista en temps de crisi, l'alt component sentimental dels discursos i una nova generació, la generació de l'ensenyament en valencià, de persones amb idees i ganes de projectar-les poden fer capgirar el marcador tot i l'ampla ventaja que ens separa. Hi ha partit