dijous, 29 de gener del 2009

Recomane: el relat de Mandela

Us recomane visitar el blog de Vicent Martínez, company de carrera i comunicador polític. A partir del llibre "El Factor Humà" de John Carlin se'ns aproxima a l'estratègia política de Nelson Mandela, basada en el seu propi relat i en la utilització estratègica de símbols com ara la selecció sudafricana de rugby, campiona del món 2007. Per cert, jo vaig viure aquest mundial vivint a Dublin, com canvien les coses.

diumenge, 25 de gener del 2009

Obama i el discurs que involucra a la "gran família americana"

Podem examinar el discurs d'Obama, redactat pel jove de 27 anys Jon Favreau, des de molts punts de vista: seguretat, economia, religió, multiculturalitat, medi ambient... Però en tots i cadascun d'ells hi ha un denominador comú: nosaltres. Al seu discurs, aquest és el subjecte de gairebé tots els verbs, fins a en 151 ocasions empra verbs o pronoms apel·lant a una consciència col·lectiva. Evidentment, aquesta no és cap sorpresa en una campanya grassroots, en un moviment polític que ha pres conscientment forma de causa social. L'equip d'Obama ha involucrat la societat americana, tots se senten partíceps del canvi, i ho ha fet a través d'internet i les eines 2.0. El discurs d'Obama és continuista en aquest sentit, té un caire poc presidencialista i molt humanista. El canvi comença amb l'acció individual de cadascú, els americans i americanes han de sortir ells mateixos de la crisi amb "esforç" i "austeritat". Els difícils reptes exigeixen una responsabilitat col·lectiva. En el fons Obama assoleix el paper de psicòleg dels americans, els prepara per un període de temps difícil, i recepta contra aquesta situació una dosi de Patriotisme, antídot america per excel·lència, i un relat amb el valors tradicionals vinculats als fundadors dels EUA.

Aquest "nosaltres" són tots el americans, tots. Obama pronuncia un discurs amb el qual tothom s'hi pot identificar, demòcrates i republicans. Ens ha parlat del valors tradicionals, ha comptat amb la presència d'un pastor (Rick Warren) conservador per a la cerimonia i ha triat com a referent el republicà Lincoln; però també s'ha acostat als moviments ecologistes, pacifistes i d'altres de l'àmbit progressista.

El repte vindrà amb l'aplicació de polítiques concretes, on haurà de decidir. Però de moment, Obama és el president de tots i totes.

A continuació detalle tres pilars temètics del discurs d'Obama:


Valors tradicionals i referents del relat Obama

Les referències als gran presidents (sobretot Lincoln amb el viatge al tren i la utilització de la mateixa bíblia, però també Roosevelt, Luther King o Kenedy; el recolzament en els Pares Fundadors i el seu relat històric i la promoció dels valors tradicionals americans han estat la base del relat d'Obama. Un d'aquests valors és sense dubte La Família, Obama n'ha fet ús, no pel que fa només a la seua inseparable Michelle i a les seues dues filles, sinó també al seu pare: "Un home al qual fa 60 anys no hagueren atés en un restaurant local". El missatge és clar: la família com a primer valor, i de forma genèrica la família américana ha de continuar endavant amb els valors dels seus pares, els pares fundadors.

Economia:

El discurs d'Obama adverteix la societat americana per a un periode dur. La recepta: el valors tradicionals i patriotisme. Austerita, esforç i consciència col·lectiva. América és el país de les oportunitats, però cal buscar-les i guanyar-te-les.
Destaca la declaració d'intencions d'intervenció al mercat "perquè pot descontrolar-se" i això pot fer trontollar la base dels ideals americans: la capacitat d'oferir oportunitats a totes les persones.

Seguretat

Hi ha un gir en les formes. "Rebutgem que s'haja de triar entre seguretat i ideals". El discurs d'Obama es recolza de nou dels valors dels Pares Fundadors, els quals enmig de grans dificultats no abandonaren en la redacció de la constitució els valors de la justíticia i la defensa dels drets humans."La nostra seguretat naix de la justícia de la nostra causa". Es tracta d'un rebuig total a Bush i els neocons que han dominat el país fins ara, però sempre sense fer-ne referència.

dimecres, 7 de gener del 2009

Camps-Alarte

Hui dimecres s'han reunit el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (Francisco perquè ell mateix ha insistit a RTVV que no tornen a emprar la versió valenciana del seu nom en un escrit), i el líder del PSPV, Jorge Alarte (qui ha complit aquesta setmana 100 dies com a secretari general). El resultat ja el sabíem: un diàleg centrat en política estatal només adreçat als mitjans de comunicació i amb el que han pretés marcar diferències en el seu discurs, un més que altre. Un per consolidar el seu electorat repetint les bases de la seua estratègia de les darreres legislatures i l'altre per intentar recuperar-lo evitant crítiques dures i intentant potenciar la imatge de líder estable i moderat. Amdós han intentat explotar les contradiccions de la seua acció política envers l'acció del seu partit a nivell estatal. Això s'ha fet palés en matèria de finançament o trasvassaments. Veient el resultat el dia següent, sembla que amdós líders es van canviar els papers: el governant criticant la gestió i posicionament de l'oposició, i aquest darrer oferint concessions i tirant pilotes fora en alguns temes essencials.



Francisco Camps



Poques novetats. Aigua, grans events i crítiques i demandes al govern central han estat un cop més la seua base estratègica. Podriem identificar certa actualització d'estratègia: ara la crisi és responsabilitat del PSPV, màxim culpable, segons Camps, de la baixada de vendes en segones residències a ciutadans europeus. El motiu d'aquesta davallada? Una suposada campanya en contra de les gestió urbanística del Govern Valencià. Argument dèbil i fàcilment rebatible pel PSPV, però que de no tallar-se a temps pot incloure's en l'imaginari de l'electorat més fidel al PP, que no necessita de detallats arguments per influir en l'opinió pública, s'ha demostrat que sovint es comporta com a una massa irracionalment convençuda.
També destaca una ja monótona referència al trasvassament de l'Ebre, sabedor Camps de la falta de discurs, estratègia i convicció política del PSPV en les darreres legislatures respecte a aquest tema. Tot i això, la no aparició d'aquest reclam en el programa electoral del PP a les eleccions generals de 2008 converteix aquest punt en vulnerable.


Jorge Alarte
Dimecres complia Alarte 100 dies com a Secretari General del PSPV. Arribava a l'encontre amb Camps després de ser protagonista d'una pluja de crítiques directes al seu lideratge per part de l'aparell del govern valencià. Encara a dos anys i mig de les eleccions i amb la intenció de potenciar una imatge de líder moderat, Alarte va seguir una estratègia de crítiques suaus intentant centrar el missatge en la crisi econòmica. Va acusar el president valencià de "molta retòrica i poca acció". Crec va estar influenciat per la corrent del seu partit que demana la identificació en certs posicionament de l'electorat del PP menys fidelitzat i que pensen és recuperable. Se li va atorgar un canvi de postura envers els transvassaments, recolzant el del Tajo-Segura. Ací, PSOE i PP valencià s'alineen contra les tesis dels mateixos partits a Castella la Manxa. Tampoc es tracta d'un posicionament de valentia política, és l'estratègia del mal menor. No obstant, parlar de l'aigua per al PP és parlar del trasvassament de l'Ebre i en aquest punt Alarte va denotar el principal handicap de l'estratègia política del PSPV de Pla: la manca de convicció a l'hora de defensar un discurs. Sembla un clar error reconèixer que "aquest és un tema del passat, jo només responc a aquelles decisions des que sóc secretari general". Aquest "rentar-se les mans" dificulta la consolidació d'una imatge de líder sòlid, un dels principals objectiu de l'ex alcalde d'Al·laquàs. Calia aci haver treballat de forma prèvia un argument més sòlid, propi, donat que es cert que la sensació dels valencians de necessitat de trasvassament és inferior a la de 5 anys enrere. A més, el mateix PP el va eliminar del seu programa electoral en les darreres eleccions.
En la meua opinió, l'agenda de la reunió contenia massa contingut per als interessos del PSPV, que hagués tingut que limitar-se a fomentar l'inici d'una campanya sobre la negativa gestió dels execedents econòmics dels darrers anys (grans events, no potenciació d'altres sectors econòmics...) i com a conseqüència l'endarreriment en serveis públics, com ara ensenyament i sanitat, i la manca de recursos actuals per fer front a la situació.
També el dia d'abans i de després del partit són importants, i ací la maquinària del PP no va deixar passar l'oportunitat. Si realment Alarte vol continuar amb la lína de la moderació, potser li cal el seu Alfonso Guerra particular, que escalfe l'encontre i en comente el seu resultat des d'una óptica més pròpia de l'oposició a un govern amb tants possibles arguments rebatibles com el de Camps, i que a més, acaba de sofrir un cop dur donant marxa enrere en alguns punts bàsics de la seua política educativa davant les protestes de la Plataforma per l'Ensenyament Públic.
La setmana que ve continuen aquestes reunions "de cara a la galeria" amb els grups Compromís i Partit Popular.

dimarts, 6 de gener del 2009

Orient Mitjà: Bush no es renta la cara

És evident que en la decisió d'Israel de dur a terme un atac indiscriminat que afecta la població civil palestina ha primat el desgovern actual de l'administració nordamericana, amb un president sortint i altre entrant. Tot i que és difícil que el nou govern Obama canvie substancialment la seua política respecte Israel, també és cert que un cop embestit el nou president no pot fer la vista grossa davant una atac d'aquestes magnituds. El govern israelià ha aprofitat la cojuntura internacional. És també ben cert que a l'administració Bush encara és la responsable hui en dia de la política iinternacional del seu país, i que, per tant, se li pot retreure la vaguetat amb la que està assistint al desastre humanitari que viu Palestina aquests dies. Aquesta era una possible oportunitat per a que Bush, després de vuit anys amb una de les pitjors polítiques intenacionals que es recorden als EUA, s'hagués passat una mica de sabó per la cara i hagués mostrat més determinació davant l'estratègia d'uns dels seues socis internacionals. Però tot això, potser, són només desitjos utòpics que no tenen en compte la força dels lobbys jueus als Estats Units.

diumenge, 4 de gener del 2009

Les eleccions al País Basc i Galícia coincidiran el proper 1 de març

Passades dues setmanes des que Touriño, president de la Xunta, decidira convocar eleccions el primer dia de març, arriba l'anunci d'Ibarretxe que convoca les eleccions basques pel mateix dia..
País Basc
L'opinió generalitzada és que el PNB vol fer coincidir les eleccions per tres motius. Un, el d'evitar l'efecte sunami al País Basc si el PSG guanya les eleccions gallegues, l'altre el de provocar un excés de feina i diversificació del missatge del PSOE i PP al tenir que afrontar dos comissis paral·lelament i finalment el d'evitar que EA (àntic soci de PNB) tinga temps per organitzar una plataforma electoral potent de tendència més sobiranista.
Des dels altaveus de Moncloa opten per reforçar la idea que les coses pinten bé, és vol generar en aquest ent abstracge anomenat opinió pública la sensació d'oportunitat única, aquestes són les eleccions claus, o ara o mai. Es tracta d'un element estratègic bàsic, mobilitzador, tot i que de vegades pot també provocar una mobilització dels votants de l'àmbit nacionalista basc, en busca del vot "útil". Si més no, les dades que ofereix l'Euskobaròmetre, tot i l'optimisme del PSE, demostren que el suport al PNB continua quasi intacte, entre un i tres escons menys, tenint en compte que aquest cop el partit d'Ibarretxe no compta amb el seu darrer soci de viatge electoral. A més, Ibarretxe continua sent el polític més valorat.
D'altra banda, hi han dues incógnites a les quals cal fer especial seguiment: el resultat de l'aposta sobiranista d'EA i el destí final dels vots de l'actual PCTB. Dos factors que poden estar estrétament relacionats. Els actuals 9 escons de l'esquerra abertzale són claus per sumar els 39 escons necessaris per governar.
De tota manera, queda per veure la política de pactes postelectorals. Aventurant-nos una miqueta podem preveure els següents escenaris:
- Repetició del tripartit: PNB-EA-EB (amb incógnites sobre les actuals relacions PNB-EA, factible si els votants de PCTB no obten per l'absentisme)
- Govern PNB-PSE: segons l'Eukobaròmetre aquesta és l'opció preferida pels bascos. Factible en el cas de davallada política de PNB, per sota dels 27 escons.