diumenge, 26 d’abril de 2009

Grups de pressió valencians

Dins l'article que prepare La Futbolització Política del País Valencià reflexione sobre la necessitat de tenir grups de pressió cívics que acoten l'espai ideològic:
En tota societat juguen un paper important referents socials que creen o assenten tendències ideològiques que després són recollides per les formacions polítiques com a propostes que busquen l’adhesió dels ciutadans. Les tendències ideològiques majoritàries solen identificar-se amb aquest ent abstracte anomenat Opinió Pública. S’ha escrit i parlat molt d’aquest concepte. A l’Espriral del Silenci, Elisabeth Noelle-Neumann, reflexiona sobre la creació d’aquesta opinió pública i l’origen de la mateixa. Entre moltes altres qüestions s’apunta al fet social del ser humà, a la por a l’aïllament, i per tant, a la tendència a identificar-se amb l’opinió majoritària. Generalment les persones que detecten que la seua visió és minoritària en grup tendeixen a expressar les seues opinions de forma més reservada i diluïda, i això, a la vegada reforça els punts de vista identificats com a majoritaris. On volem arribar amb tot això? Doncs a la visió estratègica que és vital comptar i reforçar els grups de pressió ideològics que expliciten els nostres plantejaments polítics. D’ací la importància dels anomenats think thank i lobyies.
Al País Valencià observem com les forces anomenades de progrés tendeixen a canviar postures o a no mostrar la suficient determinació perquè detecten que no els beneficien electoralment. Va passar a la transició, això ens han explicat el nostres pares, però continua passant i de forma molt pronunciada.
No cal anar lluny en el temps. En aquest any 2009, observem en el principal partit de l’oposició una tendència estratègica a apropar el seu discurs cap a l’anomenat “centre polític”. Conceptes abstractes a banda, es pretén arribar a l’electorat del Partit Popular potenciant un discurs en clau regionalista i mostrant-se ambigus en postures com els transvasaments, crítica al model urbanístic valencià, la llengua, la denominació territorial i altres. En una conversació recent amb l’actual secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, s’argumentava que es buscava “centralitat”. Ara bé, on està aquesta centralitat? Es tracta d’un concepte immòbil o és possible que aquesta centralitat política viatge en l’eix esquerra-dreta en els diferents moments històrics?
Lògicament es tracta d’un concepte abstracte, que es desplaça depenent de l’espectre social en que ens situem. Per exemple, el que al Pais Valencià identifiquem com a polítiques de centralitat a altre país europeu poden ser identificades com propostes progressistes i a l’inrevés, o inclús el que ara entenem com a centralitat fa vint anys podia entendre’s com a una postura conservadora. Això, evidentment, no només és aplicable a l’eix polític esquerra-dreta, sinó també al la clivella identitària.
Després de 14 anys del govern del Partit Popular observem com situar-se en aquesta “centralitat” política és identificar-se cada vegada més amb polítiques conservadores en un espai identitari regionalista integrat en el “café para todos” de l’Estat autonòmic. Estan guanyant-nos el marc ideològic, o en termes futbolístics, ens marquen les mesures del terreny de joc.
Aquest búsqueda d’espai polític no només afecta al principal partit de l’oposició, també a altres. O veiem, per exemple, en el Bloc Nacionalista Valencià i el seu continu debat identitari i en la seua indefinició en l’eix esquerra-dreta.
És en aquest punt on és vital comptar amb elements d’identificació que contraresten aquest viatge conceptual cap a la l’espai identitari regionalista i les polítiques conservadores. Es tracta de donar visibilitat i potenciar el moviments socials i referents valencians per a que projecten valors propis d’un país de progrés amb indentitat pròpia.
Aquests referents socials han de tenir la mirada fixada en el País Valencià i deuen ser de base, anar de baix a dalt. Des de la transició fins fa uns pocs anys hem observat moviment cívics interessants al País, però sovint han caigut en l’elitisme cultural desentenent-se de referents valencians populars, promocionant un peculiar autodí valencià.
És important doncs que els nostres polítics tinguen clar el teixit associatiu i el potencien des de les administracions locals, també des de les estatals. Ho han de fer encara que no s’identifiquen plenament en els seus posicionaments. Aquestes entitats i grups de pressió demanaran lògicament el màxim al que s’aspira donat que no han d’afrontar la responsabilitat derivada del poder polític, però contribuiran en estirar el mapa ideològic valencià cap a postures de progrés. Serà aleshores quan inclús des de la “centralitat” es podran realitzar polítiques de progrés. A l’actualitat manca més suport per les entitats ja existents. Tot i que aquestes superen a nivell de mobilització als grups de pressió conservadors, aquests darrers aconsegueixen més pes mediàtic i afecten en major mesura a la composició de l’opinió pública.
Al País Valencià existeixen ja potents moviments socials que alimenten el debat i funcionen de referents ideològics. D’ací ha de partir del canvi. Ens referim per exemple a l’Escola Valenciana, capaç de mobilitzar milers de persones i de crear un clima d’opinió favorable a l’ús social i educatiu de la llengua amb un discurs que supera l’estèril debat secessionista i que fuig de l’habitual joc del piròman i el bomber. Una dada: aquesta entitat organitza cada any la meitat de les seues Trobades en municipis governats pel PP.
Podem detectar també diferents moviments que han anat sorgint i que amb més suport podrien ser un altaveu important en la configuració d’aquest espai polític: el fenomen de la música en valencià, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, la Mesa per l’Ensenyament del Valencià, Ca Revolta, el col·lectiu Lamda...
Per tant, ens cal una tasca de teixir vincles entres aquestes entitats, alhora que potenciar per part dels partits polític anomenats de progrés un suport econòmic i institucional a les mateixes. En aquest marc, cal treballar l’intercanvi d’estratègies així com potenciar l’accés a les TIC per augmentar la influència i efectivitat d’aquests grups de pressió.

2 comentaris:

  1. hola Gerard.
    Estic compltament d'acord amb el que dius.de fet no és un debat que s'estiga passant sols pel teu cap ni molt menys, de fet la cambra europea està ara mateix confeccionant una futura llei que regule, ja veurem de quina manera, els lobbis o grups de pressió... com per exemple dels que parles.(a banda dels clusters o dels grans conglomerats empresarials).

    La dificultat d'aquests moviments rau precisament quan la seva capaciat d'influència o és "utilitzada " pels partits propers. Igualment s'influencia el discurs dels altres i se'ls marca l'agenda(d'això en saps tu molt amb la plataforma per l'ensenyament...) però falta qui reculla amb força les seues reivindicacions, però sobretot que es faça amb coherència amb els seus principis. Veig, com tu, com els partits "valencians de progrès"
    PSPV, BLOC Iniciativa, Erpv semblen estar més preocupats de certes derives internes, d'ocupar espais electorals pròxims al pp alguns o al regionalisme altres i de fer de sucursals de partits catalans pensant exclusivament en el rèdit electoral al principat, i poc o almenys amb poca intensitat preocupats per precisment aprofitar les sinèrigies que creen aquestes plataformes, per fer un país més valencià i més de progrès. Comentes una dada significativa sobre les trobades de l'escola valenciana que enguany es celebren gairebé la meitat a municipis del PP, cosa que em fa pensar la importància del poder municipal. Entre PSPV i Bloc tenen vora un 30% de tot el poder electoral a més a més dels llocs on un o altre governa amb el pp o els seus derivats (gandia o calp per exemple).PErquè no aprofiten eixe poder municipal per fer forts els grups de pressió progressistes i valencians? no comprenen que és gràcies a aquets gups que podran virar l'opinió pública i no a partir de soflames electorals que tan sols interessen els propis votants?

    no vull ser més pesat acabe amb una reflexió. A polònia el moviment sindical solidaritat va acabar convertint-se en partit i va obtenir majoria absoluta ( el que fèren desprès aplicant el pla de xoc neoliberal de 'escola de Chicago és fruit d'un gravíssim error però això ho deixarem per un altre dia, a Sudàfrica el partit que elecció rere elecció domina era un moviment social contra l'apartheit converit més tard amb Mandela en partit(us recomane que llegiu sobre la formació del seu manifest fundacional, això si que era de baix cap a dalt), Evo morales és president de bolívia gràcies als moviments associatius indígenes i Allende va aconseguir derrocar el poder dretà colonial recolzant-se amb una infinitut de moviments socials i gràcies al seu carisma de líder. Què vull dir amb això? que potser hem de deixar oberta la porta cap un nou moviment que nasca d'aquests grups de pressió i que deixe de banda els partits actuals. deixem-la oberta perquè quan calga i estiguem preparats puguem creuar-la i deixar enrere els temps de retrets, partidismes i mirades al melic.

    Vicent

    ResponElimina
  2. Vicent, genial la reflexió. Jo tanque els ulls i a "bote" pronto veig un titular la primera setmana d'octubre 09 a Levante:

    Valencians en Moviment se presentan como una "plataforma social de progreso" y no descartan "participar" en las elecciones 2011

    ResponElimina