dilluns, 16 de novembre de 2009

Paternitat i Política

Quan saps que vas a ser pare, un cop recuperada la respiració, una de les primeres decisions a la qual t’enfrontes és decidir entre el munt de llibres que uns i altes “entesos” et recomanen.

Actualment, o com a mínim en el meu cas, em van parlar de dues corrents encapçalades pels senyors Eduard Estivill i Carlos Gonzàlez. “Dorm-te nen” i “Omple’m de petons”, respectivament, són els seus dos llibres bàsics de referència. Bàsicament, el senyor Estivill representa la frase de “deixa’l plorar i no l’agafes al bras, que s’acostuma”, mentre que el senyor Gonzàlez aposta per “agafa’l sempre, t’ho està demanant no per capritxós, sinó perquè necessita afecte, i si no li’l dones li generaràs inseguretats”. En el fons, si em permeteu el to existencialista, hi ha un concepció pro i anti roussoniana de l’assumpte: l’ésser humà és o no bo per naturalesa?
La qüestió va encara més enllà, perquè en el fons estem posicionant-nos en la nostra visió del món. D’una banda, Estivill sembla proporcionar un manual per al pare estricte, aquell que prepara el seu fill per a una vida plena de complicacions, de competències entre persones, en la qual cadascú s’ha de treure les castanyes del foc per sí mateix, ha de demostrar amb esforç i sacrifici que és millor que la resta, que supera totes les adversitats. En aquesta visió les persones tenen èxit pel seu esforç, i en conseqüència, es dedueix que aquells que no ho aconsegueixen és per manca de convicció i esforç, i per tant, qualsevol ajuda a un grup desfavorit no té sentit i és contraproduent.
D’altra banda, la visió Omple’m de Petons està basada en la potenciació de l’afecte, al meu entendre amaga una visió positiva de la humanitat, de confiança i suport entre persones. S’educa amb normes però des de la comprensió, i el respecte i es prepara el nadó cap a una societat d’interrelacions positives, en la qual la persona que està al teu costat no és sospitosa, i els desfavorits no ho són sempre per responsabilitat pròpia,i per tant, s’accepta una relació cordial i d’empatia cap a l’altre.
No costa molt imaginar, que són precisament aquestes dues concepcions les que marquen una línia divisòria entre la visió progressista i conservadora de la vida. Potser, no la única línia com defensa Lackof (del qual prenc moltes idees en aquest escrit), però si una de molt important. Més que el model de família, com diu el sociòleg nord-americà, per a mi el model ve marcat sobretot pel concepte que tenim de la persona que s’asseu al nostre costat: de rivalitat, por i desconfiança o comprensió i empatia. Més concretament, per una visió positiva o negativa de l’essència de l’ésser humà.
Això enllaça perfectament amb els ítems polítics més rellevants. Un exemple que ens fa entendre a la perfecció aquesta dualitat, és la mentalitat americana sobre la seguretat social, que enllaça amb la reticència a la política fiscal . Pels conservadors la cosa està clara, els bebès s’han de traure les castanyes del foc perquè sinó s’acostumen i es converteixen en uns caradures, de la mateixa manera que als ciutadans l’Estat no els ha d’ajudar potenciant un sistema de seguretat social, el que no té assegurança és perquè és una s’ho mereix, i si li ho donem tot fet doncs no eixirà d’aquesta situació. En canvi, aquell que es pot permetre un bon segur és perquè s’ho ha guanyat amb el seu esforç, i no té perquè pagar més impostos per ajudar a cap desfeinat.
Pels progressistes, en canvi, prima la mentalitat protectora. Les persones no són malvades i vagues per naturalesa, la manca d’igualtat d’oportunitats genera desigualtats, i cal ajudar-les. Si les ajudem, aquestes persones s’integraran al sistema, millorarem tots plegats. Si responem afectuosament als estímuls del nostre fill, aquest desenvoluparà una personalitat més estable, i respondrà afablement en les relacions personals.
Aquesta visió és també fàcilment extrapolable a la política valenciana. Per als conservadors, el PP, vivim en un sistema replet d’enemics: el govern central, els catalans, els aragonesos, la unió europea i els seus informes... El victimisme, la confrontació i la creació de l’enemic crònic imaginari són part del seu discurs. La visió estivillista del Govern Camps es fa ben evident en la rotunda política liberal en tant els serveis públics. La privatització d’hospitals i el retall de recursos a l’escola pública, entre d’altres, demostren aquesta visió de “no l’ajudes, deixa’l plorar i ja s’espavilarà”.
La nostra tasca és precisament posar-nos en moviment i potenciar el paradigma contrari, la del respecte i la comprensió del ciutadà, la de la visió positiva de les persones.
Ací teniu un programa d'Entrelínies il·lustratiu sobre la qüestió Estivill VS Gonzàlez

1 comentari:

  1. Gerard si em permets, un altra possible interpretació podria ser.La visió d'Estivill donaria lloc a l'expressió: "Aquest xiquet s'ha criat a bacs, quin perdut/golfo s'ha fet". I açó transportat a l'àmbit polític valencià, seria, tanta llibertat (carència d'oposició) li s'ha donat al PPCV que s'ha criat a bacs (altes taxes d'atur, alta temporalitat laboral, desequilibris econòmics, deficiències en politica social,...) i al final s'ha convertit amb un perdut/golfo (cas Gürtel).

    ResponSuprimeix