dimarts, 18 de gener de 2011

L'escola i la comunicació al segle XXI

Evolució o involució? El progrés en els mecanismes de comunicació humana ha provocat al llarg de la història dos clàssics posicionaments: una visió entusiasta d’avanç immediat i inevitable enfront una visió apocalíptica de les noves tecnologies. Del telègraf al telèfon, d’aquest al cel•lular mòbil, del correu postal i fax al correu electrònic, de les transaccions bancàries en finestreta a les digitals per internet, dels sms a les xarxes socials...

El debat actual al voltant de les xarxes socials com a noves icones de comunicació no és més que una reedició d’un debat que ja hem viscut. Qui no recorda algú que fa escassos deu anys afirmava allò de “jo no tindré mai telèfon mòbil”?

Si més no, aquest no és un tema banal, més encara si fem bona la màxima d’un dels estudiosos de la comunicació més brillants del segle XX, Marshall McLuhan: “el mitjà és el missatge”. Això és, el canal de comunicació determina el missatge de la mateixa manera fins i tot que ho fa el contingut del mateix. Aquesta tesi és pot traslladar directament al sistema educatiu, en què no seria exagerat afirmar que els canals d’interacció que emprem condicionen més si cap el procés cognitiu que els mateixos continguts pedagògics. És necessari, per tant, una reflexió acurada de la incidència de les noves formes de comunicació digital, tant pel que fa al nostre dia a dia com també en els plantejaments educatius.

Aquesta reflexió ha de valorar els possibles riscs de l’evolució tecnològica, però és evident que no actuar, ignorant les noves tendències de comunicació majoritàries entre els adolescents i joves, implicarà un endarreriment en la nostra capacitat de resposta. En política educativa incidir davant una qüestió o deixar de fer-ho són dues formes de prendre partida. És a dir, sempre prenem partida, per acció o per omissió.

Prenem partida: per què educar en i amb les noves tecnologies de la comunicació?

Hi han dues respostes immediates a aquesta qüestió. En primer lloc perquè ens adrecem centralment a l’anomenada generació digital i en segon lloc, en l’àmbit més formal, perquè aquesta visió s’adequa als objectius i metodologia marcats per la LOE i concretats pels corresponents decrets al País Valencià, Catalunya i Illes Balears.

La generació de joves nascuda a partir de 1990 s’ha batejat com la generació digital. Ha nascut en un context marcat per l’expansió de les noves tecnologies de la comunicació i la informació (TIC). Ells mateixos estan en constant adaptació tecnològica. Segons l’Eurobaròmetre, el 60 per cent dels adolescents adquireix els coneixements de forma autodidàctica. En aquest sentit, el 40 per cent dels joves d’entre 14 i 22 anys afirmen tenir un “nivell alt” de coneixement de les TIC i el 53 per cent un nivell “mitjà”. En resum, el 90 per cent d’aquests alumnes es declara coneixedor de les innovacions en comunicació digital.

El grau d’exposició a internet d’aquest fragment de població multiplica el d’altres franges d’edat: el 85 per cent utilitza internet. La xarxa, no obstant això, no és l’única font d’innovació en comunicació, també ho és la telefonia mòbil. El 89 per cent d’aquests joves diu tenir mòbil. Ja sabem, a més, que les TIC s’entrellacen, i no costa gens imaginar que l’exposició a internet serà màxima quan la pràctica totalitat dels mòbils tinguen un accés utilitari a la xarxa. Informació i interactivitat amb nosaltres les 24 hores del dia. Això ens podrà agradar més o menys, però una cosa és segura: ja ho tenim ací.

En aquesta línia, algú pot pensar que l’escola es pot convertir en una espai per reconduir els hàbits comunicatius, en un intent d’afrontar el perill que pot representar l’eliminació de les vies de comunicació tradicionals. Podem entendre la bondat d’aquesta tesi: l’escola com a element d’equilibri. Ara bé, no treballar de forma integrada amb les noves xarxes de comunicació implicaria un risc més elevat: deixar sense eines crítiques els alumnes davant l’allau d’informació interessada, potenciant el seu aïllament digital.

Veiem-ho amb un exemple, el del màrqueting. A diferència de fa 25 anys, els adolescents són el gran objectiu de les empreses actuals. Aquestes si que han decidit adaptar-se a les noves xarxes d’informació, estan presents a totes, i fins i tot estan presents en la creació d’alguna d’elles. Anem amb compte, les xarxes socials d’internet i la telefonia mòbil són filles de l’esperit liberal, no pas socialdemòcrata, des de l’inici el seu objecte és lucratiu: fer negoci connectant persones i acumular dades de clients potencials. Sense esma de voler legitimar els seus arguments, la pel•lícula recent estrenada al voltant del Facebook és un exemple de l’actual lluita de poder per la informació.

Hem viscut all llarg de la història l’intent dels Estats de controlar els canals d’informació, i en aquest sentit han liderat la investigació i innovació: telègraf, telèfon o internet han seguit la seqüència Estat - ús militar - societat. Això ara ha canviat, les empreses prenen espai als Estats, i aquestes responen a lògiques de regulació més complexes. No és tasca d’aquest article valorar qualitativament aquest canvi, però si ho és advertir que l’escola té un paper central en aquest espai, també especialment pel que fa a l’educació en valors. Aquest propòsit mai es podrà assolir de forma externa, caldrà educar en les noves eines de comunicació emprant-les, i si cal creant-ne de noves des de l’òptica educativa i, per què no, pública.

Pel que fa a la visió més formal també trobem nombrosos arguments que donen suport a la tesi d’aquest article: educar en i amb les TIC, fent nostres les noves xarxes d’informació.

En primer lloc, ens hem fet un tip de defensar una visió funcionalista de l’educació, basada en l’ús i la comunicació. Ens agrada justificar les nostres programacions emprant conceptes com ara interactivitat, aprenentatge significatiu o autonomia. No es pretén ací defensar les TIC com el millor o únic mecanisme per assolir aquesta visió educativa, però és evident que hi poden contribuir de forma eficient.

Amb això no estem descobrint res, tant la LOE com els decrets autonòmics que la concreten en fan referència en els seus principis, objectius i metodologia.

Desmuntant alguns mites

Al voltant de les xarxes socials d’internet i en general de les TIC han sorgit una seqüència d’afirmacions que se solen sentir amb freqüència, la major part de les quals es fonamenten en prejudicis i arguments poc sòlids. Crec pertinent cinar-ne breument algunes:

“El joves de hui en dia no escriuen”

Les generalitzacions sempre representen veritats a mitges. Segons aquesta afirmació hem d’entendre, per exemple, que els estudiants de la generació nascuda als anys vuitanta, de la qual jo mateix forme part, escrivien més que l’actual. En termes estrictament quantitatius aquesta afirmació és una fal•làcia absoluta. El joves de hui en dia escriuen cada setmana dotzenes de missatges SMS, correus electrònics, participacions a xats i xarxes socials. Amb quants espais d’escriptura comptàvem nosaltres fa 20 anys més enllà dels encomanats a l’escola? El de les cartes postals? Quantes n’escrivíem al dia?

En llegir aquestes línies és possible que algú formule la frase que done lloc al següent prejudici: “Les Tic estan degradant el llenguatge”.

“Les TIC estan degradant el llenguatge”

Potser hi ha part de raó en aquest missatge. Però fem una reflexió, donat que és possible que en fer aquesta afirmació estiguem demanant una adequació formal a expressions que s’emmarquen en contextos col•loquials. Les TIC han portat l’eclosió del text de caràcter col•loquial escrit, és a dir, les converses amb amics s’han traslladat a la xarxa. No podem avaluar aquests textos com a formals, els haurem de comparar amb el llenguatge que nosaltres empràvem jugant al carrer. En els manuals de català estem cansats de llegir el fracàs en la generalització d’un registre català col•loquial propi, sobretot al País Valencià Aprofitem l’ocasió, doncs, per codificar i implementar un registre col•loquial. El que sembla interessant és que els joves siguen conscients del tipus de registres que empren i per què. Se’n diu adequació. Convertim els riscos en oportunitats.

“Les xarxes socials són font de conflicte i actuen contra la intimitat”

En el fons aquesta afirmació no és més que un motiu més d’intervenció escolar en aquesta matèria. Cal que els alumnes siguen conscients de les conseqüències de compartir informació a la xarxa: fotos, vídeos, comentaris... Això és, com diu la LOE: “Utilitzar amb solvència i responsabilitat les TIC”. De forma natural ho hem aprés a la vida quotidiana, a poca gent se li ocorreria alçar-se en mig d’una classe o d’una festa d’aniversari i desvetllar un secret íntim. Evidentment, no per això deixem d’assistir a actes socials. Hem establert una rutina de comportament. És cert que les noves tecnologies de la comunicació avancen ràpidament, moltes vegades sense donar temps a la reflexió. Doncs aquest és el nostre repte, limitar-ne l’accés no és el camí. El futur serà digital, amb l’escola o sense.

Reptes i experiències

Seria motiu d’un nou article o fins i tot d’una tesi doctoral fer un repàs complet de les experiències capdavanteres aplicades els darrers anys i dels reptes de futur immediat. Per tant, només ens dedicarem, per acabar, a citar un nombre reduït i poc ambiciós d’experiències interessants.

La creació d’una gran xarxa virtual escolar

Parlem ací de la creació d’un espai d’interacció a internet d’ús escolar sense precedents. En definitiva, un Facebook escolar. De fet, la coneguda xarxa social té el seu origen en una experiència de contacte entre els integrants del campus universitari de Harvard. Es tractaria d’una xarxa que abrace totes les necessitats dels diferents membres de la comunitat educativa: docents, alumnes i pares. Un espai d’interacció entre aquests agents per separat i també en conjunció. Compartir experiències, documents de tot tipus, materials, espai virtual de reunions, interacció en temps real, bases de dades...

Cal reconèixer l’avanç en aquest camp de diferents administracions –no precisament la valenciana– com també l’esforç de diferents centres educatius concrets. No obstant això, el projecte s’ha d’enfocar des d’un punt de vista més ampli, ha d’estar-hi present tothom i ha de conjugar tot allò que es fa actualment mitjançant plataformes independents.

Projectes interactius

En l’àmbit més concret cal continuar avançant en l’edició de materials interactius en xarxa. El temps digital es fugaç. Les anomenades webquest tradicionals s’han d’actualitzar.

Per aquells que no hi estiguen familiaritzats, la webquest és una proposta didàctica de recerca guiada que utilitza principalment recursos d’internet. Té en compte el desenvolupament dels objectius marcats, contempla el treball cooperatiu i la responsabilitat individual, prioritza la construcció del coneixement mitjançant la transformació de la informació en la creació d’un producte i conté una avaluació directa del procés i dels resultats.

Doncs bé, cal generalitzar aquest model de treball, sobretot pel que fa a secundària, i actualitzar-lo anualment. El següent pas ha de ser integrar aquests projectes aïllats d’aula en un macroprojecte no només de centre, sinó de país. Un cop més fem referència a la proposada xarxa interactiva escolar.

Plataformes de gestió de qualitat

Darrerament estan proliferant plataformes que proposen una gestió de qualitat dels centres en diferents camps. Un dels més prolífics és el de l’administració i digitalització del funcionament intern dels centres. Existeixen plataformes, fomentades generalment per empreses privades, que fomenten una rutina participativa que cohesiona l’equip docent a un projecte. Aspectes com el projecte educatiu del centre o programacions es posen en comú a partir de plantilles consensuades. Més enllà dels seus resultats concrets, que estan per veure, aquestes plataformes estan representant una oportunitat de reciclatge digital dels docents del centre. Allà on s’apliquen ha de participar-hi tot l’equip.

Lligar escola en català a la qualitat i modernitat

Als anys vuitanta es va treballar molt en associar la idea d’immersió lingüística a qualitat i progrés. La immersió lingüística donava com a resultat millors competències i alhora estava lligada a una generació de docents innovadors lligats als moviments de renovació pedagògica. Al País Valencià, amb el seu sistema de doble línia educativa, aquesta tendència s’accentuava: els docents que impulsaven l’ensenyament en valencià estaven lligats a una visió de l’ensenyament moderna. Gran part d’aquests mestres i professors valencians van donar lloc a l’entitat Escola Valenciana, autèntic motor de l’ensenyament en català i exponent del triangle renovació pedagògica-llengua-qualitat educativa.

El resultat en aquest territori és evident, allà on es pot triar més del 50 per cent de famílies opten per l’ensenyament en valencià, i ho fan no només pel factor lingüístic sinó per la qualitat a la qual s’associa. I això té efectes polítics. Tot i la campanya de desprestigi i menyspreu del Govern valencià, la matrícula en valencià creix any rere any.

Doncs bé, ara, vint anys més tard cal continuar en aquesta tendència renovadora. De fet, al País Valencià lligar llengua, qualitat i innovació és l’única via de supervivència dels programes d’ensenyament en valencià. L’element lingüístic és garantia de qualitat indiscutible, però per si mateix no és suficient. No ens podem adormir, l’escola en català serà innovadora o no serà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada