Blaverisme als dos costats del Sènia

Haureu llegit la notícia que Brusel·les ha invertit 6000 euros més en la campanya de promoció de les eleccions europees després que el govern valencià es negara a emetre l'espot en la variant oriental de la llengua. Llegint la notíca en diversos mitjans catalans em faig una pregunta, sense ànim d'ofendre, però que crec que és ben certa: Existeix el blaverisme més enllà del Sènia? Evidentment aquest blaverisme no és ni de lluny el malintencionat posicionament del PP valencià, que com deia Fuster és la defensa del castellà coma llengua dominant disfressada, però no ens fa cap favor al País. He començat fent aquesta reflexió en un comentaria a l'interessant blog de Saül Gordillo, que seguisc a diari, i he trobat oportú reflectir-lo ací:

La decisió del govern valencià queda clara quina és, continuen treient suc a l'absurd debat sobre el nom de la llengua. Però he de dir que llegint diversos mitjans catalans em sembla que el blaverisme existeix a un i altre costat del Sènia. Estan fent exactament el que vol el PP que facen, jugar al joc del piròman i el bomber, el que els permet a ells treure un cop més el seu discurs al carrer.

Cal canviar l'estratègia, jo hagués apostat per adoptar la variant de català occidental a Catalunya, que és també la de LLeida i part de Tarragona. Per què no podriem interpretar també que és Catalunya la que ha fet invertir 6000 euros més per no proposar la variant occidental de la llengua? I a més, tenint en compte el cost en dietes dels europarlamentaris, què hi ha de negatiu en que es gasten 6000 euros al País Valencia amb l'objectiu que la gent s'identifique en major mesura amb la variant emprada?Aquesta estratègia envers el País Valencià ha provocat una visió elitista del nostre moviment, allunyada del carrer, que ha servit per revivar el conflicte. Ho hem vist en el discurs d'alguna entitat al País Valencià, poc encertat, que ha estat interpretat com un cert autodi valencià. Cal canviar el discurs, moltíssima gent ja ho ha fet. Parlar de la unitat de la llengua amb normalitat, sense seguir el joc a ningú, perquè el valencià és el nostre català.

Per cert, hui aniran 40.000 persones a les Trobades d'Escoles en Valencià a Alcàsser i Almussafes, on vindrà actuar els Eina (ex inadaptats), en el marc de La Gira-Festival Itinerant de Música en Valencià. Els dos municipis estan governats pel PP, i han demanat fer la Trobada, que com ja sabeu defensa la unitat de la llengua. Com és possible? amb la normalitat i el treball de base a les comarques.

Partits, estratègies i valors

Ací us deixe la part final de l'article que fa setmanes que desgrane en aquest bloc. Després d'una intensa reflexió sobre els grups de pressió valencians, aquesta part fa referència breu als partits, estratègies i valors.

La tasca de crear i potenciar els grups de pressió per incidir en l'opinió pública (veure post grups de pressió de fa dues setmanes)) representa un viatge a llarg termini, cal un treball constant i estable de la societat civil, partits i institucions. Ara bé, en el marc estrictament del partits polítics valencians quines són les perspectives de futur?

Les perspectives actuals de qualsevol canvi passen necessàriament per una recuperació notable del PSPV-PSOE i per la vertebració d’una tercera força política, amb el BNV al seu capdavant. Més que una suma de partits cal que un sector de la societat civil s’implique en aquesta aposta, donant-li un esquema de moviment social i atorgant-li una credibilitat que ha quedat malmesa després de l’experiment del Compromís pel País Valencià. Un estratègia clara del que és una campanya grassroot, a ras de terra, de la qual hem d’aprendre dels referents estadounidencs ja existents. Caldrà estudiar com s’articula la relació electoral entre un partit polític i un conjunt de persones independents representatives de la societat civil. No obstant, aquest serà un tema que caldrà estudiar amb deteniment.

Més enllà de les opcions electorals, aquestes forces de progrés i de país hauran de començar un intens treball en l’elaboració d’estratègies per arribar al seu electorat. En primer lloc caldrà reconstruir el discurs de cada opció política, i hauria de ser una discurs a llarg termini, estable. Al voltant d’aquest discurs caldran líders amb un relat potent i coherent. El treball ben fet en aquesta darrers camps implicarà defensar els plantejaments de partit amb convicció, factor que ha brillat per la seua absència en aquests darrers anys.

La futbolització política del País Valencià ha afectat greument a aquestes opcions polítiques, arrastrades a canviar de plantejaments, a treballar a curt termini, a mostrar en definitiva una manca d’estabilitat de plantejaments que ha transcendit a l’electorat. Aquest camp, el del discurs i el relat, el deixarem a altres articulistes d’aquest recull especialitzats en aquests temes.

Deixant les estratègies a banda, cal fer una reflexió obligada: qualsevol opció política deu assentar-se en uns valors estables i totes les seues propostes deuen partir d’aquests valors. La frase potser sembla massa evident, però en els darrers 14 anys no s’ha aconseguit identificar les nostres opcions electorals amb uns valors concrets. S’ha comprovat que l’efectivitat d’empatia amb els ciutadans d’aquelles propostes concretes vinculades explícitament a valors és molt superior. Una persona pot ser més o menys indiferent a una proposta tangible d’un partit polític però no ho és als valors que representa. Exemples hi ha molts, un dels més clars, el de Ronald Reagan, que amb propostes que no tenien el recolzament massiu de la societat nord-americana va guanyar les eleccions pels valors genèrics que representaven. Els casos no són extrapolables, però la projecció de valors si que ho és.

Posats a demanar, i encara que sone a tòpic, l’honradesa política i la radicalitat democràtica han de ser la font de la qual broten aquests valors. Aquesta evolució deu anar estretament lligada a una política d’adopció de les noves tecnologies de la informació, anomenades 2.0, com a eina principal d’obertura dels partits cap a la societat, oferint transparència i potenciant la participació ciutadana.

És precisament en aquests punt on podem començar a marcar diferències amb el model actual: per nosaltres no és suficient guanyar de penal injust a l’últim minut. Representem l’esforç diari i el rigor de la tasca dels nostres pares i mares, que des de fa més de 25 anys treballen a les escoles, institucions i altres àmbits mantenint viva la flama tot i la constant indefinició dels nostres polítics.

Com crear un partit polític des de zero

Navegant, navengant em trobe amb unes interessants línies sorgides del debat de la proposta Beers&Polítics (Un grup de comunicadors polítics es reuneixen en un bar per debatre quelcom relacionat amb la comunicació política). Es reflexiona breument sobre el cas hipotètic de crear un nou partit en clau estatal. Aquest deuria presentar-se com a moviment, amb una causa, amb dades concretes sobre on incidir geogràficament, amb una potent base de dades...

1 Cal anar a lluitar als llocs on podem guanyar i el sistema electoral permet que tinguem opcions. Així, de les 50 circumscripcions només estarem en les 32 on hi ha suficient gent per tenir alguna opció
2 No guanyarem les eleccions, és impossible. El nostre objectiu és situar-nos entre PSOE i PP per ser clau en la governabilitat. Aconseguir de 15 a 20 escons. La constitució es va fer per aconseguir una democràcia consociativa (tal com ho defineix Lipjhart), és a dir, que no hi hagi majories bipartidistes, que els partits hagin de negociar. Aquest és el nostre objectiu, ser un partit frontissa entre els dos grans
3 Hi ha 7 milions de vots que no van a PSOE i PP a Espanya. Hem d'arribar a aconseguir dos milions
4 El nostre target són les ciutats i les seves zones metropolitanes. Gent de classe mitjana, amb estudis, de 0 a 2 fills i amb ingressos. No buscarem la classe treballadora ja que ja solen votar a esquerres
5 No ens hem de presentar com un partit, sinó com un moviment
Els nostres votants, urbanites, tindran de 18 a 45 anys, amb la qual cosa serà gràcies a la xarxa com ens comunicarem i com difondrem el moviment
6 Fins ara no hem parlat d'ideologia, i aquí hi ha un nom interessant a utilitzar: el moviment "liberal-demòcrata", que evoca tant el lliure mercat com el benestar social
7 Caldrà anar a buscar els punts febles de PSOE i PP, insistir en els punts en els quals els votants d'ambdós partits es sentin més descontents amb la seva elecció
8 Haurem de tenir presència a les grans ciutats espanyoles, amb gent que mai no hagi estat a cap partit ni se la pugui vincular. Cal aprofitar els llocs on ara hi ha bipartidisme de facto, però on sempre hi havia hagut més partits
9 Per a això comptarem amb una xarxa de bases actives a les que caldrà coordinar, tal com ens va indicar Guillem López Bonafont. Per aconseguir aquestes bases caldrà anar a buscar els desafectats políticament (aquest 20% d'abstencionistes), generant màrqueting relacional i comunicant-nos constantment amb aquestes grassroots. El nostre "moviment" ha de ser una "causa", una cosa per la qual implicar-se i activar-se políticament, quelcom que sigui bo explicar als teus amics i coneguts, el que a més farà que els atacs que rebem dels partits grans es vegin mínimament contrarestats. El bàsic també és tenir presència al carrer. Com va dir Guillem, si no ets al carrer no se't veu.
10 La gestió del VRM (voter relationship management) és una altra eina bàsica per aconseguir comunicar-se. Juan Víctor Izquierdo ens va comentar un dels problemes actuals dels partits espanyols, i és la dolenta (o nul·la) gestió de les bases de dades d'afiliats i simpatitzants. En la nostra base de dades, centralitzada a la seu central però alhora utilitzable per les seus locals, podrem segmentar per temes d'interès de cada simpatitzant, i fins i tot segmentar per barri per arribar als temes més importants per a cada ciutadà, per activar-lo amb temes que li interessen. No enviarem qualsevol propaganda, la mateixa que rep ara tot el món, sinó la que a ell o ella sabem que li interessa. Per descomptat, la comunicació serà immediata en quant s'hagi posat en contacte amb nosaltres, i serà la xarxa la que ho farà possible.

Grups de pressió valencians

Dins l'article que prepare La Futbolització Política del País Valencià reflexione sobre la necessitat de tenir grups de pressió cívics que acoten l'espai ideològic:

En tota societat juguen un paper important referents socials que creen o assenten tendències ideològiques que després són recollides per les formacions polítiques com a propostes que busquen l’adhesió dels ciutadans. Les tendències ideològiques majoritàries solen identificar-se amb aquest ent abstracte anomenat Opinió Pública. S’ha escrit i parlat molt d’aquest concepte. A l’Espriral del Silenci, Elisabeth Noelle-Neumann, reflexiona sobre la creació d’aquesta opinió pública i l’origen de la mateixa. Entre moltes altres qüestions s’apunta al fet social del ser humà, a la por a l’aïllament, i per tant, a la tendència a identificar-se amb l’opinió majoritària. Generalment les persones que detecten que la seua visió és minoritària en grup tendeixen a expressar les seues opinions de forma més reservada i diluïda, i això, a la vegada reforça els punts de vista identificats com a majoritaris. On volem arribar amb tot això? Doncs a la visió estratègica que és vital comptar i reforçar els grups de pressió ideològics que expliciten els nostres plantejaments polítics. D’ací la importància dels anomenats think thank i lobyies.
Al País Valencià observem com les forces anomenades de progrés tendeixen a canviar postures o a no mostrar la suficient determinació perquè detecten que no els beneficien electoralment. Va passar a la transició, això ens han explicat el nostres pares, però continua passant i de forma molt pronunciada.
No cal anar lluny en el temps. En aquest any 2009, observem en el principal partit de l’oposició una tendència estratègica a apropar el seu discurs cap a l’anomenat “centre polític”. Conceptes abstractes a banda, es pretén arribar a l’electorat del Partit Popular potenciant un discurs en clau regionalista i mostrant-se ambigus en postures com els transvasaments, crítica al model urbanístic valencià, la llengua, la denominació territorial i altres. En una conversació recent amb l’actual secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, s’argumentava que es buscava “centralitat”. Ara bé, on està aquesta centralitat? Es tracta d’un concepte immòbil o és possible que aquesta centralitat política viatge en l’eix esquerra-dreta en els diferents moments històrics?
Lògicament es tracta d’un concepte abstracte, que es desplaça depenent de l’espectre social en que ens situem. Per exemple, el que al Pais Valencià identifiquem com a polítiques de centralitat a altre país europeu poden ser identificades com propostes progressistes i a l’inrevés, o inclús el que ara entenem com a centralitat fa vint anys podia entendre’s com a una postura conservadora. Això, evidentment, no només és aplicable a l’eix polític esquerra-dreta, sinó també al la clivella identitària.
Després de 14 anys del govern del Partit Popular observem com situar-se en aquesta “centralitat” política és identificar-se cada vegada més amb polítiques conservadores en un espai identitari regionalista integrat en el “café para todos” de l’Estat autonòmic. Estan guanyant-nos el marc ideològic, o en termes futbolístics, ens marquen les mesures del terreny de joc.
Aquest búsqueda d’espai polític no només afecta al principal partit de l’oposició, també a altres. O veiem, per exemple, en el Bloc Nacionalista Valencià i el seu continu debat identitari i en la seua indefinició en l’eix esquerra-dreta.
És en aquest punt on és vital comptar amb elements d’identificació que contraresten aquest viatge conceptual cap a la l’espai identitari regionalista i les polítiques conservadores. Es tracta de donar visibilitat i potenciar el moviments socials i referents valencians per a que projecten valors propis d’un país de progrés amb indentitat pròpia.
Aquests referents socials han de tenir la mirada fixada en el País Valencià i deuen ser de base, anar de baix a dalt. Des de la transició fins fa uns pocs anys hem observat moviment cívics interessants al País, però sovint han caigut en l’elitisme cultural desentenent-se de referents valencians populars, promocionant un peculiar autodí valencià.
És important doncs que els nostres polítics tinguen clar el teixit associatiu i el potencien des de les administracions locals, també des de les estatals. Ho han de fer encara que no s’identifiquen plenament en els seus posicionaments. Aquestes entitats i grups de pressió demanaran lògicament el màxim al que s’aspira donat que no han d’afrontar la responsabilitat derivada del poder polític, però contribuiran en estirar el mapa ideològic valencià cap a postures de progrés. Serà aleshores quan inclús des de la “centralitat” es podran realitzar polítiques de progrés. A l’actualitat manca més suport per les entitats ja existents. Tot i que aquestes superen a nivell de mobilització als grups de pressió conservadors, aquests darrers aconsegueixen més pes mediàtic i afecten en major mesura a la composició de l’opinió pública.
Al País Valencià existeixen ja potents moviments socials que alimenten el debat i funcionen de referents ideològics. D’ací ha de partir del canvi. Ens referim per exemple a l’Escola Valenciana, capaç de mobilitzar milers de persones i de crear un clima d’opinió favorable a l’ús social i educatiu de la llengua amb un discurs que supera l’estèril debat secessionista i que fuig de l’habitual joc del piròman i el bomber. Una dada: aquesta entitat organitza cada any la meitat de les seues Trobades en municipis governats pel PP.
Podem detectar també diferents moviments que han anat sorgint i que amb més suport podrien ser un altaveu important en la configuració d’aquest espai polític: el fenomen de la música en valencià, la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, la Mesa per l’Ensenyament del Valencià, Ca Revolta, el col·lectiu Lamda...
Per tant, ens cal una tasca de teixir vincles entres aquestes entitats, alhora que potenciar per part dels partits polític anomenats de progrés un suport econòmic i institucional a les mateixes. En aquest marc, cal treballar l’intercanvi d’estratègies així com potenciar l’accés a les TIC per augmentar la influència i efectivitat d’aquests grups de pressió.

La futbolització del País Valencià

Fa uns dies que m'han encomanat un article que s'emmarcarà en un llibre "generacional" per explorar noves visions sobre diferents aspectes de la realitat social, política, cultural i econòmica valenciana. De moment he enviat el següent resum:

La Futbolització del País Valencià

Els seguidors de futbol saben que com en molts altres esports tota estratègia està marcada pel resultadisme. Si els resultats són bons arriben els títols i amb ells l'adhesió i simpatia dels seguidors. Uns seguidors irracionalment convençuts, sectoritzats i portaveus d'un discurs resultadista, cal guanyar encara que siga de penal i a l'últim minut. En el camp estratègic els clubs de futbol s'apoderen dels atributs de l'altre, fitxant entrenadors, jugadors, fisioterapeutes, secretaris esportius...pensant que així copien la fòrmula de l'èxit del veí. El equips de futbol són capaços de canviar tota la seua estructura, tàctica, jugadors i estadis per buscar un model amb resultats a curt termini que permeta la simbiosi amb el seguidor. Aquests equips sofreixen crisis generacionals, i rarament es preveu aquesta davallada, el club entra en crisi després de bones ratxes mentre veterans jugadors i dirigents intenten mantenir les seues quotes de poder al vestuari o a les juntes directives.

Tot símil és només això, un símil. No obstant, fa temps que observem amb preocupació com la societat valenciana i la seua estructura política sofreixen d'una futbolització aguda. Identifiquem cada vegada més electors irracionalment convençuts amb un discurs resultadista permés per anys de bonança econòmica, emés per un partit, el Partit Popular, que ha assentat un discurs amb altaveus en tots els racons. La resta de formacions polítiques experimenten, busquen fòrmules que permeten resultats a curt termini i acaben sovint descartant buscar nous esquemes, intentant assimilar els del partit guanyador, moltes vegades copiant i pegant missatges que intenten convèncer racionalment a una majoria convençuda en base a sentiments, gens racionals. Els dirigents d'aquestes formacions parlen de canvi, però responen de forma contradictòria per la pressió que reben dels lobbys del partit en el poder que han originat tabus i complexes que acoten el seu discurs per la por a "perdre vots". I aquesta manca de convicció, aquests complexes estructurals impedeixen als seguidors dels equips del canvi il·lusionar-se, marcar-se reptes, indetificar-se i involucrar-se en una causa. Entre aquests aficionats, això si, hi ha representants de la societat civil, entitats i persones, que si mantenen un discurs estable, més coherent, amb el qual es més senzill identificar-se.

De moment, al País Valencià estem en una pre temporada crónica. Quin discurs cal assentar? Com mobilitzar i involucrar els electors del canvi? Quines eines tenim i quines s'han de construir? No tot el que es despren de la futbolització política al País Valencià és negatiu. La debilitat del discurs resultadista en temps de crisi, l'alt component sentimental dels discursos i una nova generació, la generació de l'ensenyament en valencià, de persones amb idees i ganes de projectar-les poden fer capgirar el marcador tot i l'ampla ventaja que ens separa. Hi ha partit

Patxi López guanyador?

Sóc habitual consumidor de mitjans de comunicació pertanyents al grup Prisa. Lector diari de El Pais i oient de la SER. Aquests darrers dies, sembla ser que el gran triomfador és Patxi López, que diu no representar cap frontisme, però alhora les afirmacions són contundents: "Han guanyat les forces no nacionalistes". Jo no sé quines forces s'han presentat a les eleccions basques que afirmen categoricament no pertànyer a cap nació, però es veu que s'han presentat, i a més, han guanyat. Més enllà de designacions significatives (com les anomenaria el professor de la UAB Francesc Burguet) entre nacionalistes i no nacionalistes, crec que la situació planteja seriosos dilemes als estrategues del PSOE:

- El PSE no ha tret ni de lluny el bon resultat que esperava, que es situava en uns 28 escons i el ligitimava en major mesura per a governar. En canvi, el PNB ha tret un resultat millor de l'esperat, arribant als 30 escons, i tot sense el seu darrer soci EA.

- El nacionalisme basc no ha guanyat en escons però si en vots. A més, si sumem el vot nul, (del qual cadascú pot fer la valoració que trobe adient però el cert és que son bascos i basques que existeixen) el resultat és inqüestionable.

- El PSOE és a partir d'ara presoner de seu principal competidor, el PP. Si finalment és lehendakari, Patxi López serà presoner de l'estratègia política del PP nacional. Seria interessant, a més, que hom fes un cop d'ull al programa electoral del PP basc, pel que fa a la televisió autonòmica, l'ensenyament i molt més. És un programa radicalment frontista, just del que PSE ha intentat fugir. Però resulta que si el PSE canviara d'opinió i optarà per pactar amb el PNB, aleshores el PP ja té feta la campanya electoral per les generals del 2012: Tuvieron la oportunidad de desalojar el nacionalismo y lo reforzaron...

- Inestabilitat a Madrid: A Zapatero se li ha acabat jugar a l'ambigüitat, haurà de triar entre Catalunya o Euskadi a canvi de l'estabilitat a Madrid. Si aposta pel canvi al País Basc amb els vots del PP, adéu al suport del PNB a Madrid. Li queda doncs el suport de CIU, ara bé, segurament serà a canvi de convocar eleccions anticipades a Catalunya i repensar-se l'opció del tripartit.

- A les eleccions del 2008, el PSOE va aconseguir una victòria front el PP amb el vot prestat d'altres partits. Sembla evident que acceptar ara ser lehendakari amb el suport del PP implicarà que aquests votants de prestec s'ho repensen abans de tornar a fer el vot útil.

- Arribar a ser lehendakari amb els vots del PP implicarà la pérdua d'un sector de votants significatius al País Basc, cal recordar que fa tot juts tres setmanes les enquestes ho deixaven ben clar: l'opció preferida pels bascos és un govern de concentració entre PNB i PSE. L'altre dia, a La Ventanta, s'afirmava que la majoria de persones es decantava per un PSE governant en solitari, amb la complicitat del PP. Clar, el que no van dir era que l'enquesta radiofònica via internet era d'àmbit estatal, no estava centrada en el País Basc. Interessant

Breu Flaix Electoral

Fa poc més d'una hora que s'ha tancat l'escrutini electoral a Galícia i País Basc. Què ha passat i què implicarà? Doncs han passat moltes coses, i hui Rajoy dormirà molt a gust...

Al Pais Basc la lluita s'ha centrat entre nacionalisme espanyol i nacionalisme basc, i ha estat determinant a Biscaia, on l'escó s'ha decidit per uns quants vots. El resultat ha estat 38 (PSE, PP, UPyD) a 37 (PNV, EA, EB, Aralar), el que implica una majoria parlamentària dels partits que es decanten a l'eix espanyolista de la clivella política. Què pot passar? Doncs el més segur és que Patxi Lopez siga lehendakari amb els vots de PP i UPyD. Sense que aquests darrers entren al govern, però amb la seua complicitat. Aquesta és l'opció preferida per Moncloa, i també segurament pel PSE. També Rajoy ix reforçat, la era post Maria San Gil comença bé, inclús amb els resultats polítics (ser determinants) que havia somniat l'ex candidata a lehendakari pel PP. Poalada d'aigua freda als crítics de Rajoy. Cal estar atents a la penetració del discurs de Rosa Diez i Sabater, d'UPyD, que han aconseguit un escó importantíssim.

Queda per veure la inestabilitat que pot generar aquesta aposta en el Congrés dels Diputats, y la capacitat de Zapatero de justificar la complicitat amb el PP basc. És clar també que les decisions judicials han marcat el resultat de les eleccions, doncs què haguera passat si aquest 9% de vots nuls estigueren representats al parlament basc? Doncs que Aralar hagués tret un escó ménys, EB no hagués tingut representació, EA en tindria com a màxim un, PSE i PNV tindrien menys escons i Ibarretxe seria lehendakari.

A Galícia, es confirma l'efecte electoral que la crisi pot tenir pel PSOE i es contradiu allò de: a major participació millor resultats per l'esquerra. Ha estat una participació récord, d'un 70%.
Del que estic segur és que Touriño deu estar pensant ara mateix per què no va avançar les eleccions al mes d'octubre, quan els efectes de la crisi encara no eren tant devastadors i evidents. Aquesta decisió ha estat l'inici del final. Aquest ha estat un èxit personal de Rajoy, que s'ha involucrat personalment en la campanya sabedor que era la seua darrera carta. És possible, però, que aquesta victòria personal prolongue un possible canvi en el PP, que s'hagués pogut produir en cas de derrota a Galícia i descens brusc en el País Basc (després de la retirada de San Gil). No està clar, doncs, que a nivell nacional aporte estabilitat, donat que els crítics deuran buscar altres vies per provocar el canvi intern.
Per a Zapatero, la fi del pacte de govern amb el BNG pot tenir també conseqüències negatives al Congrés. Ara el gallecs podran accentuar postures més crítiques, conscients que anar de la ma del PSOE en temps de crisi no els aporta res.

Fins ací el flaix de la nit electoral.